L'ÈPICA MEDIEVAL

He trobat el llibre de José Mª Valverde Pacheco i Martí de Riquer: La épica medieval, a internet. És molt interessant. Hi teniu accés a tot el llibre i podeu llegir les parts que més us interessen i treure'n apunts.

Literatura èpica medieval

La Cançó de Rotllan. És una cançó de gesta francesa del segleXI que es recitava per tot Europa i que va tenir una influència especial a la península ibèrica, en el món literari provençal i a la Itàlia renaixentista.

El Cantar de Mio Cid. Cançó de gesta anònima, escrita suposadament a principis del segle XII en llengua castella i, encara que segueix el model de l'èpica francesa, compta amb més escenes costumistes i major realisme, cosa que permet l'apropament de l'obra al lector.





El Cant dels Nibelungs. És una epopeia germànica, escrita cap al 1200 per un joglar anònim que hi recollí cants anteriors, d'antigues tradicions orals. La seua trama argumental conta una descabellada història d'amor i venjances cruentes que inspirà pintors (Johann Heinrich Füssli), compositors (Wagner) i directors de cinema (el magnífic, Fritz Lang en 1927 i, més recentment, Uli Edel en 2004). Us deixe aquest aquest vídeo de la pel·lícula "El reino del anillo" d' Uli Edel i la música del grup finlandés de roc alternatiu The Rasmus del seu àlbum Black Rosses. Pot ser no siga massa ortodoxe per a tractar la literatura èpica alemanya però, de segur gaudireu amb les notes melodioses, la fredor de les imatges i el caliu de la tendresa del Robert Pattinson.

TÒPICS LITERARIS

I- CARPE DIEM

Carpe diem, provinent del llatí "Aprofita el dia", és un tòpic molt usual en la literatura renaxentista posterior al del segle XV.

Va ser el poeta llatí Horaci qui va expressar per primera vegada aquesta expressió a l'Oda 1,11: Carpe diem quam minimum credula postero ("Aprofita el dia, no confies a demà"), és un tema recurrent en la literatura universal com una exhortació a no deixar passar el temps que se'ns ha brindat; o bé, per gaudir dels plaers de la vida deixant a un costat el futur, que és incert. 
Cobra especial importància en el Barroc i el Romanticisme.

Així mateix es pot traduir com "Aprofita el moment", "Viu el moment", és a dir, "Aprofita l'oportunitat i no esperes a demà, perquè pot passar que demà l'oportunitat ja no existesca".

Deixa’t besar i si et quedava enyor                                                              

Besa de nou, que la vida és comptada.                                                      

Joan Salvat-Papasseit     

Pues si tan  breve se nombra,                                                                                                                   nuestra vida gocemos                                                                                                                                   el rato que la tenemos;                                                                                                                                dios a nuestro vientre hagamos,                                                                                                                  comamos hoy y bebamos,                                                                                                                            que mañana moriremos.                                                                                                                       Calderón de la Barca.

   II- BEATUS ILLE

    El beatus ille és un tòpic literari que consisteix a lloar la vida del camp enfront la de la ciutat. El seu nom ve d'un vers de les Èpodes d'Horaci que exclama que són feliços els qui aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes, justa mesura amb relació  als plaers i a les aspiracions

     Una naturalesa idealitzada funciona com a refugi de l'home de la ciutat que desitja apartar-se dels negocis mundans. 

   El tòpic està molt present a la poesia del Renaixement, i acostuma a aparèixer juntament amb el locus amoenus: un lloc paradísiac i rural evoca una vida senzilla, sense les exigències de la ciutat, on tot és falsedat.

Tenir una casa còmoda, ben pulcra i endreçada,

Un jardí perfumat, amb tanys de bona arrel,

I fruita i vi excel·lent calma no gaires criatures,

I, en repòs entranyable, una muller fidel.

No tenir deutes, ni amor, ni procés, ni topades,

Ni embolics familiars en partir-se els diners,

Ni confiar en promeses de gent encimbellada,

Conduir els propòsits segons un just model.

Viure amb simplicitat i sense ambició,

No afectar-se d’escrúpols en la devoció,

Domar les passions salvant-ne el desvari,

Conservar l’esperit lliure i l’intel·lecte fort,

Cultivar les flors noves i, al vesore, dir el Rosari.

Feliç aquell que espera tan dolçament la mort.
 CRISTOPHE PLANTIN

III- LOCUS AMOENUS

     El locus amoenus (literalment lloc agradable) és un tòpic literari llatí amb molta tradició.  És la descripció d'un escenari natural idealitzat i definit per un sèrie d'elements paisatgístics o animals pacífics.

     Neix a la poesia de Teòcrit i Virgili (aquest últim, de fet, inspira les seves Èglogues, ambientades en un locus amoenus, en els Idil·lis de Teòcrit) i descriu el paisatge ideal, enmig del camp, amb un riu, bon temps i bona companyia. 

      Aquesta imatge està present a la majoria d'autors del Renaixement, com Garcilaso de la Vega.

     El paisatge idílic a vegades s'identifica amb el paradís natural, oposat al caos de la ciutat i la vida moderna. Algunes obres de ficció subverteixen el tòpic, de manera que el camp és la barbàrie o el lloc cursi i el paisatge urbà esdevé l'ideal de progrés i acció.

Cant lo gentil fo en lo gran boscatge e viu les riberes e les fonts e los prats e que en los arbres foren aucells de diverses linatges qui cantaven molt douçament, e sots los arbres hi havia cabirols, cervos, gatseles, lebres, conills e moltes d’altres bísties qui eren molt plasents a veer, e que los arbres eren molt carregats de flors e de fruits de diverses maneres d’on eixia molt plasent odor, se volc consolar e alegrar en ço que veia e oia e odorava.

RAMON LLULL

IV-ODI PROFANUM VULGUM


Es tracta d'una aportació horaciana a la tòpica literària. És el menyspreu a la massa illetrada, incapaç d’apreciar la poesia i de comprendre el pensament dels artistes.

¡Que descansada vida
la del que huye el mundanal ruído
y que sigue la escondida
senda por donde han ido
los pocos sabios que en le mundo ha sido.
Fray Luis de León




V- TEMPUS FUGIT


   Virgili l'expressa a les Geòrgiques, "el temps vola". Irremeiablement tot és passatger, destinat a la destrucció.

   Tòpic molt present a la literatura renaixentista i barroca.

Fugen volant les hores,

I en globus cristal·lins

La pols que cau desperta

A la que està dormint.

Francesc Fontanella

VI- AUREA MEDIOCRITAS


   Elogi de la moderació, d'una vida sense excessos. Intenta no destacar i viure una vida tranquil·la.
 

  L'expressió prové de l'Oda II d'Horaci i sintetitza la ides de l'equilibri clàssic, recuperada pels renaixentistes.

Prou té per viure qui en modesta taula

posa amb nou llustre lo                                                                                                                           saber dels avis:

mai li dissipen una son lleugera

sòrdides ànsies.

Què tants d'esforços per tan curta vida?

Per què dins terrres que altre sol fecunda

viure voldríem? Qui, deixant la pàtria,

fuig de si propi?

Miquel Costa i Llobera

Per ajudar la comprensió del tema de "La Bíblia i la seua repercusió literària" us deixe alguns apunts que em semblen interessants:

A El Pais, un article d'opinió de Félix de Azúa "LA MADRE DE LA LITERATURA": "La literatura europea moderna nace a finales del renacimiento y su impulso decisivo es la Biblia en sus traducciones a lenguas vernáculas. En España no hemos tenido un texto bíblico como modelo literario"

I un document en PDF de Carles  Duarte, "LA INFLUENCIA BÍBLICA DINS LA POESIA CATALANA  DEL SEGLE XX"

Després de dos cursos en què s'ha fet càrrec de l'assignatura el departament de castellà, torne a reprendre-la amb molta il·lusió i amb la satisfacció de comprovar que hi ha molt de material elaborat.

Per començar res millor que la reflexió i el debat:
1. Què és universal?
2. Què és un clàssic?

Llegiu Jordi Llovet en un article d'"El Pais" del 24 de novembre del 2011 molt interessant.
Escolteu les reflexions que Gianni Vattimo fa al voltant del concepte de "cultura universal"    




I, per últim, existeix la literatura universal? Llegiu aquest article, també a "El pais" de Virginia Collera "Existe la literatura universal?. Ja en parlarem ;)

XXXIV EL GAT

Bodelaire va dedicar tres poemes sencers als gats, aquest, el LI i el LXVI, però en cada un el tracta amb una simbologia diferent. En el poema que ens ocupa la simbologia queda clara i evident: associa el gat a la imatge de la dona. Com ho aconsegueix serà l’objecte del nostres estudi.


La primera cosa que s’observa és l’estructura externa del poema: dues estrofes de quatre versos i dues de tres, és tracta doncs, en aparença, d’un sonet on s’hi alterna un vers d’art major (dec asíl•lab) i un d’art menor (octosíl•lab) que li proporciona un ritme capritxós al poema.

Si ens fixem en l’ inici de les estrofes descobrirem el sentit del text poètic mitjançant la pròpia estructura sintàctica: Vine.... Quan.....veig..... I....

                                 Vine, gatet, al meu pit amorós


                                    -les urpes, a l’amagatall-

                            i deixa’m submergir-me en els teus ulls,

                                      barreja d’àgata i metall



                          Quan amb els dits t’acaricio ben a pler

                                el cap i el llom flexible,

                         i quan la mà va i s’embriaga de plaer

                             palpant-te el cos elèctric,



                        veig la figura de l’esposa. El seu esguard,

                              com ho és el teu, amable bèstia,

                        profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.



                             I, des dels peus fins a la testa,

                         neda un airet subtil i un perillós perfum

                           tot al voltant del seu cos bru.

XLIX El Verí

Amb el poema El verí ens introduïm en un nou cicle de poesia amorosa. El canvi de to és important. Després del cant de l'amor passional i el cant de l'amor cavalleresc, aquesta és l'última simfonia que presenta analogies amb la tardor “igual que un sol que es pon en un sol ennuvolat” . El cel i el sol tardorenc, una inspiració intimista i suggeridora, tot a mig fer, negres de lluentors irisades, de jacint i d'or, contrasta amb l'evocació rutilant i atractiva del cicle de la Venus negra i amb les evocacions fervents del cicle de l'amor platònic. I d'igual manera, apareix un nou sentiment que el poeta- psicòleg intentarà analitzar amb absoluta felicitat i que es traduirà en una obra de gran bellesa. Aquest sentiment és l'amor – tendresa.

           L’ atmosfera tardorenca és molt adequada a aquesta psicologia de clarobscur afectiu, de nostàlgica tristesa i de deixadesa.
            El cicle de tardor inclou una seqüència d'onze poemes, com Le Poison, Ciel Brouille, Le Beau Navire, L’ invitation au Voyage, L’ irraparable, Causerie, Chant d’ automme, A une Madone, Sonnet d’ Automne.,L’ Amour du Mensonge. Podem afegir-hi Le Jet d’ Eaur, que és una atribució menys encertada, però la tonalitat de la forma -més culta que espontània- s'acosten perfectament a les recerques musicals que caracteritzen els altres poemes d'aquesta vena poètica, com a L’ Invitation au Voyage, per exemple, on el centre d'aquestes converses amoroses són amb una dona, respirant la tendresa i l'afecte poc cerebral, de naturalesa submisa i apagada però sempre graciosa i amable, la bonica actriu de la Porte de S.Michel- Marie Daubreu.