Cap a la creació de la novel·la moderna

            En el camí cap a la creació de la novel·la moderna Cervantes va haver de beure necessàriament en les fonts de tota la literatura anterior per a arribar a la consolidació dels trets que la definiran a partir de l'aparició d’ El Quijote. Hauríem d'esmentar gran quantitat d'obres de la literatura espanyola (des d’ El Poema de Mio Cid fins a El Lazarillo) i de la universal.

            Per novel·la s'entenia en l'època de Cervantes el que avui entenem per novel·la curta, i era un gènere d'àmplia difusió a Itàlia però nul·la a Espanya. Cervantes va realitzar les seues Novel·les exemplars a imitació d'aquest gènere italià i, segons ell, va ser el primer a fer-ho a Espanya.

            Els diferents tipus de narracions del segle XVI van ser "imitats" per Cervantes en El Quijote. No solament va arreplegar alguns dels trets de la novel·la de cavalleries, sinó també de la pastoril, de la bizantina, de la morisca i de la més recent picaresca: de totes elles hi ha un episodi creat "a imitació" i inserit en la primera part d’ El Quijote.

            Podríem dir, sense molt risc d'equivocar-nos, que les va barrejar totes per a crear una nova, anomenada simplement novel·la. En aquest sentit, la segona part d’  El Quijote seria un producte ja "pur", sense els "ingredients" a la vista, com ocorria en la primera.

El Quijote i la creació de la novel·la moderna

                A tots els títols esmentats anteriorment hauríem d'afegir el no menys important de "primera novel·la moderna". Per descomptat, aquesta obra no va poder sorgir del no-res; pel que fa a la nostra literatura, Cervantes va arreplegar el testimoni deixat mig segle abans per l'autor del Lazarillo.

                La novel·la -tal com l'entenem des d’ El Quijote t- és un gènere derivat de l'èpica, però oposat radicalment a ella. En paraules de Gonzalo Sobejano:

                "Mentre l'epopeia és obra de les passions afirmatives i naix de l'admiració del món, la                novel·la és obra del contrast percebut entre un món segur i admirable que ja no es posseeix, i un món insegur i deficient en el qual s'està."

                Resumim a continuació els trets que defineixen aquest gènere consolidat definitivament per El Quijote, tal com els resum Lucinio Alonso i uns altres:

a) Realisme o versemblança. Tret essencial de la novel·la moderna: creació d'una atmosfera a imatge del món real. "Cervantes va pintar un món variat, multiforme, que retrata l'estat de civilització del poble espanyol en un moment precís de la seua història".

b) Caràcter no heroic del protagonista. Ja no hi ha herois, sinó personatges, a diferència de l'èpica primitiva. "El Quijote és un simple gentilhome, nascut en un prosaic lloc de la Manxa, insatisfet amb la seua vida i ple d'il·lusions irrealitzables".


c) Evolució del caràcter del personatge al llarg de l'obra. En oposició als inamovibles herois cavallerescos, els personatges novel·lescos es van fent davant els ulls del lector.

d) Consciència de l'enfrontament entre l'individu i la societat. Tema essencial en El Quijote.

i) Coherència interna del relat. La novel·la renaixentista es va caracteritzar per la presència de diverses aventures no relacionades. "Cervantes aconsegueix en la seua novel·la integrar tots els personatges i esdeveniments entorn del Quijote, la qual cosa proporciona unitat i coherència a les dues llargues parts que es compon la novel·la".

f) Narració dialogada. El diàleg de la novel·la moderna "ha de ser heterofònic, és a dir, cada personatge ha de parlar amb veu pròpia, de manera que les seues paraules servisquen a més per a la seua caracterització".

En conclusió:                                                       

                Les innovacions del Quijote són tan importants que convertiran l’obra en punt de referència del gènere novel·lístic a partir del segle xvii. Entre les seues aportacions, convé destacar:

                Resumeix tots els gèneres novel·lístics del segle xvi mitjançant la inserció d’històries posades en boca de diferents personatges.

                El narrador de la novel·la es multiplica (Cide Hamete Benengeli, els personatges narradors, el propi autor) i adquireix diferents punts de vista (objectivisme, subjectivisme, narrador dubitatiu).

                Mescla realitat i ficció, i elimina la diferència que hi havia entre novel·les idealistes (pastoril i cavalleresca) i realistes (picaresca).

                El diàleg entre els personatges es converteix en element fonamental, ja que a través d’ell s’assisteix a la seua evolució psicològica. Enfront d’altres obres del xvi, els personatges del Quijote alteren la seua personalitat i caràcter des del principi fins al final de la novel·la.

                Introdueix noves tècniques, com les diferents perspectives sobre un fet o la narració simultània d’accions que coincideixen en el temps.

                Aposta per l’ humor, aconseguit mitjançant procediments lingüístics (acudits, equívocs, inadequació de registres lingüístics) o la narració de situacions còmiques.

                Inclou la literatura dins de la literatura, cosa que l’autor aprofita per donar la seua opinió sobre la creació artística.