Primer que res hem de distingir entre
escriptor, que crea la història, i el
narrador que és qui transmet els esdeveniments de la narració des del relat, des de la ficció.
A partir d’ara ens haurem de fixar qui i com ens avança allò que es narra, perquè advertirem ràpidament si el narrador forma part del relat, està a dintre de la història o va contant-ho tot des de fora. Així que distingirem entre
narrador intern i
narrador extern. I el
punt de vista no és ni més ni menys que la focalització del narrador. Veiem-ho:
NARRADOR INTERN.
“Preparàvem les lliçons, quan es presentà el director seguit d’un novençà endiumenjat que portava un pupitre. Ells qui dormien es desvetllaren, i tots plegats ens aixecàrem com si ens haguessin sorprès en ple treball
[...]Començàrem a recitar les lliçons. Ell parava les orelles, atenent com si escoltés un sermó...”
Queda clar que si diem narrador intern és perquè està dintre de la història, utilitza, per això, la 1ª persona del plural, un plural inclusiu que, al seguir llegint, descobrim que es refereix a un grup de xiquets que estaven en classe.
Haurem de seguir la lectura per adonar-nos que no és el protagonista sinó un personatge observador , que participa de l’acció però no hi té un paper individual sinó que forma part del grup d’estudiants.
El narrador intern coneix els fets perquè hi era present, perquè els ha viscuts personalment. Amb aquest tipus de narrador Flaubert dóna versemblança al relat ja que arranca amb un testimoni que comunica els fets. Farà coincidir el subjecte lingüístic (1ª persona de l’imperfet d’indicatiu) amb el subjecte textual (estudiant que participa de la història).
En aquest cas el punt de vista, és a dir, cap a on mira el narrador per a narrar, és el del subjecte textual, el de l’estudiant, i és a partir del seu punt de vista, dels seus ulls, com coneixem quan Charles Bovary entrà a la classe, com va vestit, què fa, etc.
NARRADOR EXTERN
Flauvert fa ús del narrador intern solament a les primeres planes de la novel•la i a poc a poc el fa desaparèixer per emprar el narrador extern en 3ª persona. Si ens fixem ho fa d’una manera que el lector quasi ni se n’adona. Va alternant narrador intern, preparàvem, seguéssim, començàrem, entràvem, teníem de la pàgina 33 i principi de la 34, a narrador extern, Els col•legials esclafiren, també a la 34; i una altra vegada a la pàgina 36 el narrador intern, Veiérem com treballava; i immediatament un narrador extern en 3ª persona, omniscient, El seu pare (...) s’havia aprofitat dels seus avantatges personals; i, per última vegada, a la pàgina 39, el narrador intern, Ens seria impossible, ara, a cap de nosaltres, de recordar-nos d’ell.
Un
narrador omniscient, posseeix tota la informació dels personatges i dels esdeveniments, de manera que dóna la informació que s’hi pot veure (“Els col•legials esclafiren una rialla que desconcertà el obre xicot, a l’extrem que no sabia si restar amb la gorra als dits, si deixar-la per terra, o si posar-se-la al cap. Es reféu i se la posà al damunt dels genolls”pàg. 34), coneix quins són els pensaments, els estats d’ànim, les voluntats (“somniava situacions elevades, el veia gran, ben plantat, intel•ligent, enginyer de ponts i camins o magistrat” pàg. 38), sap el seu passat (“la mare el nodria de amb confitures; el pare el deixava córrer descalç” pàg 38) i el seu futur (“al final del tercer any, però, els pares el tragueren del col•legi” pàg40, “li calia una muller. La seva mare li’n trobà una” pàg 42). Fins i tot es permet fer comentaris (“Per bé que fos lletja, seca com una canya i granelluda com una primavera” pàg. 42) i valoracions (“A ell li calia la xocolata cada matí, i d’atencions no en vulgueu més” pàg. 43)
Amb aquesta tècnica narrativa del narrador omniscient es permet donar a conèixer la psicologia del personatge ja que es té una visió interior, un apropament a la ment de qui forma part de la història. La intenció comunicativa és precisament mostrar l’autèntica essència de la psique, de l’ànima dels personatges.
A partir d’ací, del primer capítol de la primera part, segons Mario Vargas Llosa hi apareix un
narrador invisible, extern en 3ª persona, omniscient, l’actitud del qual és indiferent front a allò que narra, és a dir, no opina, no condemna ni perdona, no aporta conclusions. L’exemple més clar i pel qual els contemporanis de Flaubert el titllaren de “deshumanitzat” és quan es narra la mort d’Emma:
“Tot seguit el pit li bategà, ràpidament. La llengua li sortia sencera de la boca; els ulls movedissos, s’empal•lidiren i s’apagaven com dos globus d’un llum. Sense l’espantosa acceleració de les costelles, sacsejades per uns esbufecs furiosos, s’hauria dit que era morta
(...) Una convulsió la rebaté contra el matalàs. Tothom s’atansà. Havia deixat d’existir”
Diu Vargas Llosa:
“El relator invisible es el eje de la teoría flaubertiana de la impersonalidad, el instrumento que permitió poner esa idea en práctica. Fue cuando escribía Madame Bovary que Flaubert llegó a la convicción de que la obra de arte debía dar impresión de autosuficiencia y de que para conseguirlo era indispensable que el narrador se esfumara. (…) El relator invisible nunca había tenido la función principalísima que tuvo en esta novela y ningún autor antes de Flaubert había conseguido técnicas tan eficaces para disimular la existencia del narrador”
ESTIL NARRATIU
En el text narratiu també s’hi inclou el text conversacional quan els diferents personatges parlen, tenen veu, aleshores la tècnica per a introduir aquestes per part del narrador pot ser l’estil directe, o l’estil indirecte.
Tornem a Madame Bovary. Després de la narració, a la pàgina 34, ve el primer diàleg, en aquest cas l’estil emprat per introduir la veu dels personatges que intervenen en l’acció é
l’estil directe perquè s’interromp el fil narratiu per a reproduir literalment allò que s’ha dit per la qual cosa s’emprarà la 1ª persona. El narrador es limitarà a introduir les paraules dels personatges a través d’un verb de llengua, pensament o voluntat (dir, pensar, afirmar) i les marques gràfiques de la cita: dos punts,cometes, guions. Veiem com ho fa Flaubert a la pàgina 34:
“La gorra era nova; la visera lluentejava.
-Aixequeu-vos!- digué el professor”
L’estil indirecte converteix les paraules del personatge en part de la narració i ho fa mitjançant la 3ª persona gramatical que intodueix la polifonia a través d’un verb de llengua, pensament o voluntat i un nexe (la conjunció que, o un adverbi si, com, quan). La veu citada no tindrà dictics (1ª i 2ª persona, temps i espai) sinó referents de 3ª persona, de temps i d’espai (*), i el temps verbal passarà a ser el pretèrit imperfet:
“la núvia li havia suplicat al seu pare que li fossin estalviades les plasenteries de costum” (pàg.62)
“Quant a Emma, ella mai no s’havia preguntat si l’estimava” (pàg.140)
I a partir de Flaubert també hi ha l’estil indirecte lliure que esborra la frontera entre el narrador omniscient i els personatges, permetent al lector endinsar-se en els pensaments i en el monòleg intern del personatge novel•lat.
El narrador en 3ª persona, omniscient, introdueix la veu del personatges:
• Amb l’ús del pretèrit perfet d’indicatiu i de la interrogació:
“Que lluny que li semblava el ball , ja! Qui separava a tanta distància el matí d’ abans-d’ahir de la tarda d’avui? El viatge a Vaubyessard havia partit la seva vida com una escletxa..” (pàg. 91)
“Com era París? Quin nom més evocador! El repetia a mitja veu tot delectant-s’hi”(pàg. 92)
• Un altre recurs és usar expressions que manifesten el pensament intern com:
“Emma pensava en el seu ram de noces embalat dins d’una capsa i es preguntava què seria d’aquest ram en cas que arribés a morir-se” (pàg. 65)
• Fent servir la cursiva per a la cita:
“Havia rebut, tal com s’acostuma a dir,
una bona educació”(pàg.50)
“Li demanà versos, versos per a ella,
una peça d’amor, en honor seu”(pàg 335)
Als exemples anteriors el punt de vista era el d’Emma, fixeu-vos-hi ara com canvia el punt de vista:
• Del seu pare, el vell Rouault:
“L’excusava interiorment trobant que era massa fina per a les feines del camp...”(pàg 56)
• Ara de Charles:
“Durant el temps que visqué a Rouen –segons deia ell mateix- no havia sentit mai curiositat d’anar a veure el teatre” (pàg. 74)
• O de Rodolphe:
“Rodolphe s’havia posat unes botes altes i flexibles dient-se que probablement Emma mai no n’hauria vistes de semblants” (pàg. 202)
Flaubert amb tants punts de vista el que aconsegueix és construir, mostrar, diversos narradors.
Analitzem, per últim, aquest fragment per comprovar els canvis de punt de vista i d’estil:
“(1)El senyor Bovary, però poc decantat cap a les lletres, deia que (2)tot
allò no valia la pena. (3)Tindrien mai prou diners per a poder-lo mantenir a les escoles del govern, comprar-li un càrrec o parar-li una botiga? D’altra banda, (4)
amb audàcia, un home triomfa sempre a la vida. (5) La senyora Bovary es mossegava els llavis i l’ infant vagarejava pel poble”
(1)El narrador omniscient (sap que és “poc decantat cap a les lletres”) introdueix l’estil indirecte amb el verb de dicció deia i la conjunció que (2). Immediatament després aquest narrador es fa invisible i escoltem mitjançant una pregunta retòrica la veu del senyor Bovary (3). I continua la invisibilitat però ara no amb una interrogació sinó amb una afirmació (4), i s’usa la cursiva per remarcar la polifonia, parla el personatge, no el narrador. I per últim torna el narrador omniscient coneixedor absolut de tot (5) que ens canvia el punt de vista i des de l’ exterioritzitat sabem que Madame Bovary no n’estava d’acord amb el que deia el seu marit i “es mossegava el llavis”, callava.
(*)
“
Jo vull que
vingues tu demà ací”
Díctic Personal DP D Temporal D Espacial
“
Maria vol que
la germana vaja en 2012 a Canàries”
Referent Personal RP R Temporal R Espacial
