Llicència de Creative Commons Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons

dilluns, 4 d’abril del 2011

XLIX El Verí

Amb el poema El verí ens introduïm en un nou cicle de poesia amorosa. El canvi de to és important. Després del cant de l'amor passional i el cant de l'amor cavalleresc, aquesta és l'última simfonia que presenta analogies amb la tardor “igual que un sol que es pon en un sol ennuvolat” . El cel i el sol tardorenc, una inspiració intimista i suggeridora, tot a mig fer, negres de lluentors irisades, de jacint i d'or, contrasta amb l'evocació rutilant i atractiva del cicle de la Venus negra i amb les evocacions fervents del cicle de l'amor platònic. I d'igual manera, apareix un nou sentiment que el poeta- psicòleg intentarà analitzar amb absoluta felicitat i que es traduirà en una obra de gran bellesa. Aquest sentiment és l'amor – tendresa.
           L’ atmosfera tardorenca és molt adequada a aquesta psicologia de clarobscur afectiu, de nostàlgica tristesa i de deixadesa.
            El cicle de tardor inclou una seqüència d'onze poemes, com Le Poison, Ciel Brouille, Le Beau Navire, L’ invitation au Voyage, L’ irraparable, Causerie, Chant d’ automme, A une Madone, Sonnet d’ Automne.,L’ Amour du Mensonge. Podem afegir-hi Le Jet d’ Eaur, que és una atribució menys encertada, però la tonalitat de la forma -més culta que espontània- s'acosten perfectament a les recerques musicals que caracteritzen els altres poemes d'aquesta vena poètica, com a L’ Invitation au Voyage, per exemple, on el centre d'aquestes converses amoroses són amb una dona, respirant la tendresa i l'afecte poc cerebral, de naturalesa submisa i apagada però sempre graciosa i amable, la bonica actriu de la Porte de S.Michel- Marie Daubreu.




Endevinem alguns trets de la seua fisonomia a través dels poemes de Baudelaire: els ulls verds( Le Poison, Chant d’ Automme), d’una pell clara( Causerie) i el front pàl•lid (L’amour du Miensange), carns opulentes que li donen un aire de vigor i fortalesa ( Le Beau Navire: gruixudes esquenes, goles esplèndides, braços musculosos) contrasten amb la seva naturalesa sensitiva sempre pròxima al plor ( L’Invitation au voyage: els paisatges mullats i els cels nuvolats són la imatge dels seus ulls plorosos).
Sabem pels seus contemporanis que ella tènia una abundant cabellera daurada i un rostre extremadament atractiu, que Madame Marie Daubrun (anagrama de Marie Brunaurd) va nàixer el 1828. Artista sense dons excepcionals, però d'un ofici segur i delicat, dels més graciosos dintre de la seua interpretació, ella agradava a tots. De 1846 a 1860, la van veure sobre l'escena dels principals teatres de Paris, principalment en la Porte Sant-Martin. Això li aportaria un gran èxit amb la Belle aux cheveux d’or i en Sanglier dónes Ardennes. Baudelaire la va conèixer al taller d'un pintor que treballava en el seu retrat. El nom del pintor va quedar ignorat, però una carta del poeta -sense data- dirigida a Marie mostra l’últim enamorament del seu model.
La carta conta les circumstàncies de la trobada i permet, apropant alguns punts de referència, situar el principi la relació el 1852. La jove actriu no tenia, és veritat, el cor lliure en el moments en què ella rebé aquest homenatge de mística adoració; però poc a poc, ella va cedir a la inclinació de Baudelaire, encara que ella estava sempre desorientada per les tristeses impenetrables i les estranyes actituds del seu amant. La relació dura al voltant de cinc anys, tallada per llargs intermitents producte de les gires que l’actriu feia a províncies i a l’estranger. Açò es veu en l’estada dels dos a Marsella, on estigueren junts i se’ls va unir un company alegre, agradable, transparent, més agradable que el trist analista de spleen. Aquest company és Théodore de Banavill. Els dos poetes es feren molt amics.
La carta a Maria és de les més significatives, manifesta en relació amb aquesta última el mateix culte desinteressat i ideal que s’instaurà en favor de Madame Sabatier. Baudelaire des de fa molt de temps, no manté amb Jeanne Duval res més que relacions “paternals” que dicten la generositat i la pietat, ara busca conquistar la possessió de si mateix, torna a resar, sent la necessitat d’ajuda espiritual i de protecció front a les seues debilitats, busca un exemple lluminós que, sobretot, l’eleve i li done calor al seu cor.
Amb Marie Daubrun , l’enamorat canvia d’estat i un capítol de amor tendre s’instal•la en la vida del poeta i en la psicologia del seu llibre.



                                                
El vi pot revestir la més bruta cofurna (habitacle, tuguri)
amb luxe prodigiós
i  fa sorgir més d’un pòrtic de faula
Amb l’or del vapor roig que té,
igual que un sol que es pon en el cel ennuvolat.

        L'elogi del vi condensa les visions màgiques que el poeta reprèn com a tema dels divertiments del seu llibre L’intermède du vin, que fa d'epíleg als Tableaux parisiens.
       El fabulós pòrtic que sorgeix en l'or del seu vapor roig és una indicació reveladora de les visions elaborades en el més profund de la consciència. In vino veritas! Un somni exòtic i misteriós, colorista i fantàstic, s'apareix així i es deixa endevinar a intervals a través de la poesia baudeleriana , i aquest somni evoca una ciutat meravellosa, desapareguda fa milers d'anys en un Orient llegendari i contrària a l'Orient apocalíptic que apareix en els Nouveaux cieux i en la Nouvelle terre. Aquesta ciutat geomètrica com les ciutats de les miniatures, envoltada de torres i de muralles i merlets tallades en gemmes que està banyada per ones d'un mar sempre blavós i sota la llum d'un cel eternament brillant .En Des Bénéditions, fa una discreta al•lusió a les joies perdudes de l'antiga Palmira. En La vie anterieure, ens acosta allí on podem albirar en l'esplendor dels sols marins, els seus majestuosos pòrtics i els seus pilars de basalt. En La Chevelure evoca el seu gloriós port, on les arquitectures dels vaixells es perfilen en or i moaré i en l’Invitation au voyage ens suggereix l'ordre, la calma, el luxe i la prestigiosa bellesa. Li Rêve parisien és una projecció oberta sobre les perspectives d'aquest somni, en el qual brillen, entre estanys i columnates les pedres precioses i la cascades encantades. Finalment, Li Voyage, monumental poema que recopila els temes de l'epopeia recorda també la glòria de les ciutats sota el sol del vesprejar.

        Baudelaire, en presentar l'obra d'Edgar Poe, parla de les creacions del seu predecessor, de les seues pròpies i de les ideals construccions quan diu: A voltes, escapades magnífiques, plenes de llum i de color s'obrin de sobte en els seus paisatges i veiem aparèixer en el fons dels seus horitzons, ciutats orientals i arquitectures esvaïdes per la distància, on el sol vessa pluges d'or…..?

  
L’opi engrandeix allò que no té límits,
allarga l’infinit,
aprofundeix el temps, furga la voluptat (plaer sexual)
i emplena els cors de plaers
negres i ensopits, enllà de llur capacitat


         Després dels miratges del vi, les fantasmagories engendrades per l'opi…. Baudelaire ha sigut conegut com un intoxicat pels estupefaents. Aquesta és la primera exageració manifesta, degut en part a les seues fanfarronades. A dir veritat, es va lliurar a aquest vici per curiositat, i després per desànim, però per molt deplorable que haja segut aquesta debilitat, mai no ha degenerat en dependència.
De vegades recorria a l’ús de la drogues. Sense parar, anava i vènia, i les seues reaccions són la prova de la seua vitalitat espiritual “ Jo em jure prendre d'ara endavant les regles següents, per regles eternes de la meua vida… obeir els principis de la més estricta sobrietat, on el primer és la supressió de tots els excitants, siguen quins siguen”.
         El tema dels estupefaents va interessar de manera especial a Baudelaire. Ell veié com un mitjà d'explorar la vida secreta de l'ànima i d'estudiar-la. Sota una forma augmentada pel tràngol de les al•lucinacions, els fenòmens psicològics, els que ordinàriament s'ocultaven a la observació i a la introspecció. Un llibre particularment instructiu ha eixit d'aquesta recerca, Els Paradisos artificials, un llibre de forma polida i poètica que es dirigeix als més cultes. Dues monografies principalment formen aquesta singular obra: una consagrada al haixix i una altra a l'opi. Sobre aquest últim, el poeta tenia per guia una obra molt important a Anglaterra, anomenada Confessions d'un anglés opiómano de Thomas Quinze, gran escriptor que confessa la seua passió per l'opi i descriu les seues impressions en les frases, en els èxtasis , en els curiosos abatiments de l'embriaguesa…

       Quan més tard, a Brussel•les, presenta el seu llibre en una conferència en el Cercle de les Arts, parlarà de les intencions que presideixen la composició dels Paradisos Artificials. En el seu exordi diu “Vull fer un llibre, no pura fisiologia, sobretot, de moralitat. Vull provar que els buscadors de “Paradisos” construeixen el seu infern,el preparen, el caven, amb un èxit, la precisió del qual, tal vegada, els atemoreix.

Però res d’això no val aquest verí que vessen
el ulls que tens, de color verd,
llacs en què l’ànima em tremola i es veu a l’inrevés...
Van els meus somnis, en corrua(filera),
a sadollar-se en aquests gorgs (clots) amargs.

Però res d’això no val el pèrfid, gran prodigi
de la saliva teva, que mossega
i duu a l’oblit una ànima innocent,
i, arrossegada pel vertigen,
la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort!

      La mirada, el bes, aquests són els ‘’verins’’ suprems dels quals el poeta canta la seua embriaguesa. La seua atenció amorosa és sempre sol•licitada pels ulls de l'estimada (cf. ‘’Le Flambeau vivant’’ i ‘Yeux de Berthe’’)
 La imatge que expressa culte a la mirada, com a llacs on vénen a calmar-se els somnis. L'ànima de l’amant es reflecteix tremolosa en els ulls verds de Marie… preludi d'un èxtasi l'última estrofa del qual és la vertiginosa consumació.
Els últims versos de ‘’Poison’’ permeten decidir ràpidament la qüestió: el poema acaba en les ribes de la mort…l'amor, la mort, temes universals de tot lirisme freqüentment oposats, més freqüentment associats, troben ací un punt de fusió .



      La primera estrofa i la segona comencen amb un referent clar: la primera el vi i la segona l’opi, ambdues pretenen explicar els seus efectes i la manera com ho fa Baudelaire serà el motiu de la nostra anàlisi.
Comencem pel vi. Ja des dels primers versos observem l’antítesi brutal de Baudelaire “bruta cofurna” front a luxe prodigiós”. És de destacar que allò que fa possible aquesta unió de significats és el vi, els efectes del qual transformen la visió de la realitat més nefasta ( un tuguri i, a més, brut) transformant-la en una il•lusió afavoridora (el luxe miraculós, extraordinari, per no ser real). La següent conseqüència de l’embriaguesa és una imatge, pròpia de Bodelaire, “un pòrtic de faula”, com he explicat més amunt, que evoca la glòria de les ciutats llunyanes. Allò que ho fa possible és “l’or del vapor roig” del vi, l’oxímoron permet la lliure imaginació del lector a construir una tercera imatge ja que or és de significat oposat a roig i de igual manera el vapor no és roig. Es podria entendre que el color roig seria el color del vi i que es projecta en els efluvis que hi desprén, i la seua vàlua, la seua riquesa, vindria expressada amb el terme de l’or. Finalitza el quintet amb una comparació, una comparació plàstica i estètica que indicaria la indefinició, la confusió, la vaguetat de la imatge del sol darrere d’una nebulosa.
Quant a l’opi, dóna la impressió de més voràgine, d’una reacció més accelerada, més extrema, i sinó fixem-nos en la construcció de les oracions que es precipiten a expressar què produeix els seu subjecte, l’opi: engrandeix, allarga, aprofundeix, furga i emplena. Mentre el vi era el subjecte de dos verbs, de dues accions, “pot revestir i fa sorgir”, l’opi ho és de cinc. Ara l’absurd, el caos, ve determinat per l’abundància de l’oxímoron en una construcció de complement directe i que vindria a representar el contrast entre l’acció i l’objecte que la delimita: engrandeix allò que no té límits, allarga l’infinit, aprofundeix el temps, furga la voluptat i emplena els cors. Per entendre millor l’última idea traduïm literalment els dos últims versos: “i omple l’ànima de plaers negres i lúgubres més enllà de la seua capacitat”, és a dir que vessa, desborda, l’ànima amb uns plaers tètrics, tenebrosos, infernals.
Crida l’atenció que mentre que al vi li atribuïa algun atribut valuós com és l’or en el cas de l’opi no dóna treva, no n´hi ha ni una sola escletxa per on es puga colar una concessió al benefici.
Els dos quintets següents comencen en una estructura en paral•lel
                            “Tout cella ne vaut pas le poison qui découl
                             de tes yeux...”

                             “Tout cella ne vaut pas le terrible prodige
                               de ta salive...”

Aleshores les dues primeres estrofes vindrien a ser un prefaci a les altres dues. El poeta necessita descriure els efectes de les drogues per contrastar, per comparar amb els poders que té la seua amada.
Si abans eren el vi i l’opi els narcòtics, ara ho seran els ulls i la saliva, la metonímia referida a la seua amant. Ara serà la metàfora la que transmeta les imatges colpidores “el verí que vessen els teus ulls de color verd”, “llacs en què l’ànima em tremola i es veu a l’inrevés”. S’interpreta que són les llàgrimes, en la bellesa d’uns ulls verds, les que enverinen el poeta i potser la crital•linitat el fa veure-s’hi reflectit i, per això, invertit. Segueix el joc retòric del llenguatge metafòric i de la dissonància lèxica de l’oxímoron “els meus somni venen en massa a beure en aquestes profunditats amargues” per a expressar que les seues fantasies, els seus anhels, esdevenen dolorosos, tristos, amargs per empassar-se el verí de l’amada.
L’última estrofa porta a una gradació in crescendo; igual que havia fet amb el vi i l’opi, ara ho farà amb els ulls i la saliva. Comença amb els plors que fan mal però ara amb els mossos que aniquilen “una ànima innocent” i la porten al torbament, a l’angoixa i l’arrosseguen fins a la mort. Es podria interpretar la imatge de la dona com una serp, l’amor de la qual pot ser mortífer

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada