Llicència de Creative Commons Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons

divendres, 28 de febrer del 2014

4.2. EL ROMANTICISME EUROPEU

Orígens i característiques del romanticisme

Es tracta d’un moviment artístic i espiritual que, els darrers decennis del segle XVIII i durant el segle XIX, s'estengué per tot Europa i determinà un renovament profund sobretot en la literatura, però també en qualsevol altra manifestació de l'art i de la vida.

S'ha fet constar que l'evolució del romanticisme seguí direccions distintes a Alemanya —lloc d’origen— i a la resta de l'Europa occidental, perquè mentre el romanticisme alemany, partint d'una actitud revolucionària, anà a parar a una posició reaccionària, l'europeu occidental, d'una posició conservadora i monàrquica, evolucionà vers una actitud purament liberal.

Les grans constants que defineixen el romanticisme són:

 la seva fe en la "bondat natural" de l'home i l'exaltació dels valors culturals
 l'individualisme i el sentiment religiós de la unitat de la vida social
 el subjectivisme i la consciència del poble
 la potenciació dels sentiments nacionals
 l'afirmació de les forces irracionals de la vida i el triomf de la llibertat de l'esperit
 la insatisfacció de la realitat i la transfiguració poètica de la mateixa realitat
 la poesia de la malenconia, del dolor i de la mort i la descoberta d'una riquesa de l'existència més nova i més íntima
 la victòria de la fantasia i del sentiment sobre la raó i la conquesta d'un pla superior de vida racional
 el retorn al catolicisme i la dissolució de la fe en una religió aconfessional
 el retorn a l'edat mitjana i la recerca de modernitat
 el rebuig total de la preceptiva literària clàssica i l'afirmació de la llibertat de creació poètica i l'especulació vers una nova filosofia i una nova mística
 la vinculació de la literatura amb la vida i la fuga vers uns mons d'imaginació fantàstics i llunyans

Tota aquesta suma de contrarietats fa que el romanticisme, transformat en una categoria de l'esperit, perdi els seus contorns precisos com a moment històric específic i esdevingui una actitud humana palesa tostemps; d'altra banda, considerat històricament i polaritzat vers un aspecte determinat, acabà fugint sempre de nou cap a les estretors d'unes fórmules en les quals volgué ésser reclòs: el romanticisme no fou el desenvolupament deductiu, lògic i coherent, d'una idea, ni tampoc un sistema clos de pensament, ans al contrari, fou una manera de sentir, amb la qual s'acordaren les diverses maneres de pensar, de poetitzar i de viure (heterogeneïtat).


Al costat d'aquests diferents corrents romàntics cal no oblidar un altre aspecte del moviment que revestí una singular importància en diferents països: el descobriment de la personalitat històrica de cada poble, l'estudi del seu passat, que tornà a fer-se present a l'hora dels romàntics i que arribà a desvetllar unes quantes consciències nacionals. Leopardi, a Itàlia; D.Solomós i A.Kalvos, a Grècia; Mistral i els felibres a Occitània; els poetes de la Renaixença, als Països Catalans, són els exemples més coneguts d'aquest nou i inquietant moviment historicopolític del llarg període romàntic, una etapa que, amb totes les seves contradiccions, representà una de les variacions més importants en la història de la mentalitat occidental i fou alhora absolutament conscient del seu paper històric.


A Alemanya, el moviment Sturm und Drang constituí el veritable nucli de gestació del romanticisme: acumulats la natura i l'home, resta també reintegrat el fonament religiós de qualsevol activitat espiritual humana, el sentiment, la passió, tot el que és instint i natura, passa a constituir un valor suprem. És superat el concepte de bellesa en el seu sentit tradicional perquè en la realitat no solament existeix la natura bella, sinó que també hi ha la natura com a cosa terrible, violència, força de destrucció. Ressaltam Goethe, Schiller, Novalis,...

A Anglaterra, romanticisme i revolució industrial són dos processos paral•lels; l'entusiasme dels romàntics per la natura és paral•lel a llur pessimisme per l'abandó i la misèria de les ciutats industrials. Destaquen Shelley (Frankenstein), Byron (El vampir, El corsari) i Keats, i Walter Scott, el creador de la novel•la històrica.

A França, el romanticisme és caracteritzat per una forta tendència al col•lectivisme. Apareixen grans figures com Lamartine, Hugo (Nostra Senyora de París), Chateaubriand (Atala), Dumas,...








Ja sabeu que el paisatge en la literatura romàntica reflexa l'estat d'ànim del personatge. Ací podeu veure com eren els paisatges romàntics: agrestos, ruïnosos que mostraven la immensitat de la naturalesa per damunt de l'ésser humà.




L'escriptor romàntic Prosper Merimée escrigué una novel·la que tingué un gran impacte en el seu moment. Gran admirador d'Espanya,la va visitar el 1830, i conegué una història d'amor, passions, destrucció... que li inspiraria la seua obra Carmen i que Georges Bizet la portà a l'òpera el 1875. Ací en teniu una mostra amb la extraordinària veu de Maria Callas


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada