XXXIV EL GAT

Bodelaire va dedicar tres poemes sencers als gats, aquest, el LI i el LXVI, però en cada un el tracta amb una simbologia diferent. En el poema que ens ocupa la simbologia queda clara i evident: associa el gat a la imatge de la dona. Com ho aconsegueix serà l’objecte del nostres estudi.


La primera cosa que s’observa és l’estructura externa del poema: dues estrofes de quatre versos i dues de tres, és tracta doncs, en aparença, d’un sonet on s’hi alterna un vers d’art major (dec asíl•lab) i un d’art menor (octosíl•lab) que li proporciona un ritme capritxós al poema.

Si ens fixem en l’ inici de les estrofes descobrirem el sentit del text poètic mitjançant la pròpia estructura sintàctica: Vine.... Quan.....veig..... I....

                                 Vine, gatet, al meu pit amorós


                                    -les urpes, a l’amagatall-

                            i deixa’m submergir-me en els teus ulls,

                                      barreja d’àgata i metall



                          Quan amb els dits t’acaricio ben a pler

                                el cap i el llom flexible,

                         i quan la mà va i s’embriaga de plaer

                             palpant-te el cos elèctric,



                        veig la figura de l’esposa. El seu esguard,

                              com ho és el teu, amable bèstia,

                        profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.



                             I, des dels peus fins a la testa,

                         neda un airet subtil i un perillós perfum

                           tot al voltant del seu cos bru.

XLIX El Verí

Amb el poema El verí ens introduïm en un nou cicle de poesia amorosa. El canvi de to és important. Després del cant de l'amor passional i el cant de l'amor cavalleresc, aquesta és l'última simfonia que presenta analogies amb la tardor “igual que un sol que es pon en un sol ennuvolat” . El cel i el sol tardorenc, una inspiració intimista i suggeridora, tot a mig fer, negres de lluentors irisades, de jacint i d'or, contrasta amb l'evocació rutilant i atractiva del cicle de la Venus negra i amb les evocacions fervents del cicle de l'amor platònic. I d'igual manera, apareix un nou sentiment que el poeta- psicòleg intentarà analitzar amb absoluta felicitat i que es traduirà en una obra de gran bellesa. Aquest sentiment és l'amor – tendresa.

           L’ atmosfera tardorenca és molt adequada a aquesta psicologia de clarobscur afectiu, de nostàlgica tristesa i de deixadesa.
            El cicle de tardor inclou una seqüència d'onze poemes, com Le Poison, Ciel Brouille, Le Beau Navire, L’ invitation au Voyage, L’ irraparable, Causerie, Chant d’ automme, A une Madone, Sonnet d’ Automne.,L’ Amour du Mensonge. Podem afegir-hi Le Jet d’ Eaur, que és una atribució menys encertada, però la tonalitat de la forma -més culta que espontània- s'acosten perfectament a les recerques musicals que caracteritzen els altres poemes d'aquesta vena poètica, com a L’ Invitation au Voyage, per exemple, on el centre d'aquestes converses amoroses són amb una dona, respirant la tendresa i l'afecte poc cerebral, de naturalesa submisa i apagada però sempre graciosa i amable, la bonica actriu de la Porte de S.Michel- Marie Daubreu.