Llicència de Creative Commons Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons

dilluns, 4 d’abril de 2011

XXXIV EL GAT

Bodelaire va dedicar tres poemes sencers als gats, aquest, el LI i el LXVI, però en cada un el tracta amb una simbologia diferent. En el poema que ens ocupa la simbologia queda clara i evident: associa el gat a la imatge de la dona. Com ho aconsegueix serà l’objecte del nostres estudi.


La primera cosa que s’observa és l’estructura externa del poema: dues estrofes de quatre versos i dues de tres, és tracta doncs, en aparença, d’un sonet on s’hi alterna un vers d’art major (dec asíl•lab) i un d’art menor (octosíl•lab) que li proporciona un ritme capritxós al poema.

Si ens fixem en l’ inici de les estrofes descobrirem el sentit del text poètic mitjançant la pròpia estructura sintàctica: Vine.... Quan.....veig..... I....

                                 Vine, gatet, al meu pit amorós


                                    -les urpes, a l’amagatall-

                            i deixa’m submergir-me en els teus ulls,

                                      barreja d’àgata i metall



                          Quan amb els dits t’acaricio ben a pler

                                el cap i el llom flexible,

                         i quan la mà va i s’embriaga de plaer

                             palpant-te el cos elèctric,



                        veig la figura de l’esposa. El seu esguard,

                              com ho és el teu, amable bèstia,

                        profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.



                             I, des dels peus fins a la testa,

                         neda un airet subtil i un perillós perfum

                           tot al voltant del seu cos bru.




              Comença amb una oració, que abraça tota la primera estrofa, mitjançant un verb que expressa ordre “Vine” i immediatament n’apareix el destinatari, “gatet”, forma diminutiva que xoca amb el titol “El gat”, possiblement perquè quede clar que l’animal rep la tendresa del jo poètic, de Baudelaire, el sentiment del qual vers aquest ésser queda patent amb l’adjectiu “al meu pit amorós”, que vindrà a contrastar amb la càrrega significativa del segon vers: li diu que amague “les urpes”, ungles dels depredadors, en clara contraposició a la imatge tendra i dolça del vers anterior. Amb la conjunció copulativa “i”, afig una altra ordre, en aquest cas en forma de petició, “deixa’m”, la finalitat de la qual ve expressada mitjançant l joc lingüístic de la metàfora “submergir-me en els teus ulls”. Observem allò que és propi del simbolisme i és que usa imatges amb un valor més profund que la metàfora, aconseguint mostrar una realitat en clau metafísica. El sentit figurat suggereix: capbussar-se, endinsar-se, unir-se a ell, a traves dels seus ulls, dels ulls del gat que, per si no queda clara la significació d’aquesta imatge, al quart vers l’explica, una altra vegada, amb l’ús de la connotació dels mots i de l’oposició de significat: “barreja d’àgata i metall”, és a dir, combinació de la pedra preciosa, representant la bellesa, i de l’element químic, representant de la vulgaritat. Els ulls són un altre símbol que Baudelaire farà servir als seus poemes. Clar exemple de la idea del simbolisme que considera el llenguatge poètic com evocador i suggeridor de les emocions.



          La segona estrofa enceta una oració que acabarà al principi de l’estrofa següent i que ve a marcar la comparació entre el gat i l’esposa. L’analogia no és un recurs modern sinó més bé universal que facilita la descripció, però la novetat en Baudelaire és que pretén transmetre una doble vessant, la del món i la de l’esperit, la de la realitat i la del sentiment, i ho aconsegueix a l’ eliminar tot element heterogeni, diferent, que no se centre en el món i en el artista, en el objecte i en el subjecte i, amb un llenguatge que provoca una “màgia suggestiva”. Veiem-ho: primer els dits acaricien el cap i el llom en combinació amb el plaer que li suposa (objecte-subjecte, matèria-esperit). Després, el llenguatge carregat de retòrica amb la metonímia sinestèsica “la mà va i s’embriaga de plaer”, a l’unir-se diferents sensacions (embriaguesa, plaer) relacionades amb la part pel tot (la mà). Però, per escapar de la brutal realitat projecta la imaginació cap a l’èxtasi amb una cadència, que el porta d’acariciar-lo ben agust a emborratxar-se de satisfacció, encara que la seua natural frustració l’aboca a un cos “elèctric”. És la imatge del gat eriçat davant de l’enemic, del temor, d’estar a la defensiva, sorprén. Sorprén l’estat plaent del poeta i l’estat agressiu del gat. I amb aquesta idea acaba l’oració i el símil : “veig la figura de l’esposa”, és a dir que en les seues relacions amb l’esposa (Baudelaire anomenava així a la seua amant Jeanne Duval) són descrites comparant el comportament del gat i de la dona, i entenent doncs, que aquesta és esquerpa, abrupta, feréstega.

Segueix, ara ja amb una evidència absoluta, comparant el gat i la dona i s’hi centra en la mirada per qualificar-la de profunda i freda, que sega i esquerda “com una fletxa”, un altra comparació que se supera amb el pes simbòlic i plàstic de la fletxa, una arma que mata. Crida l’atenció com el poeta s’adreça al gat, no a la persona, a la dona, a l’amant, no, ho fa a l’animal. Li parla directament “com ho és el teu” que, amb l’ajuda de l’ oxímoron “amable bèstia” expressa un estat anímic complicat mitjançant l’antítesi desesperada, la dissonància lèxica per unir allò que normalment no es pot unir. O siga que apel•la el gat perquè tot i ser una bèstia és amable? Aquestos recursos equívocs i paradoxals li permeten a Baudelaire escapar-se de la trivialitat i revestir-la d’una bellesa amb un encant agressiu, combatiu, violent.

            Enceta l’última estrofa amb el connector d’addició “i” per continuar amb la comparació, amb l’analogia entre el gat i “l’esposa” (Jeanne Duval). Fixem l’atenció en que la cadència que havia iniciat com l’inici de l’èxtaxi arriba al final amb la calma, possiblement amb l’orgasme. De nou, amb l’ajuda de l’oxímoron i el contrast, “neda un airet subtil i un perillós perfum”, ofereix una resistència a la comprensió immediata, cerca la sorpresa, l’ambigüitat. Amb el joc lingüístic de la retòrica aconsegueix trencar amb tota realitat i, sinó, analitzem el significat d’aqueixes figures retòriques. L’oxímoron expressa un absurde: que l’aire o el perfum “neden”; amb la contradicció que suposen aquest dos conceptes el lector n’ha de crear un tercer. I si, a més, li afegim el contrast entre “sutil”, fi, delicat, i “perillós”, arriscat, temerari, serà la imaginació del receptor la que actue. Es podria entendre a l’unir nedar-subtil, i nedar-perillós que s’hi trobe entre flotar i naufragar, entre el plaer i l’angoixa, entre el cel i l’infern. Aconsegueix així la veritable funció de la nova poesia que és la imaginació com a capacitat per a descobrir una suprarrealitat que existeix al món. La poesia moderna trenca amb la realitat i el llenguatge preestablert i mostra un diversitat d’aspectes ben contradictoris.

              Per finalitzar l’anàlisi del poema, dues matisacions: el símbol del perfum és una constant en la poesia bodeleriana i ací vindria a significar com una espècie de verí, de somnífer, que et destrueix, que és “perillós”; i la referència explícita a l’actriu mulata Jeanne Duval amb les úlimes paraules “cos bru”.



           El poema XXIV “El gat” pertany al cicle temàtic de l’amor i, més concretament al cicle de poemes que giren al voltant de Jeanne Duval.

Jeanne Duval és una mulata que ell va conèixer tornant del seu viatge a les Illes en 1842. Després d'haver conegut la bellesa de les dones de color en l'illa Maurici, el poeta es va enamorar bojament d'aquesta dona, que li recordava l'exòtic d'aqueix viatge. Anomenada pel poeta la Venus Negra, Jeanne es podria definir, segons la distinció de gèneres femenins feta per Baudelaire, com una barreja dels dos, és a dir, un Àngel i un Dimoni. Doble personalitat que també recorda la doble aspiració del poeta cap a Déu i Satán. Es tracta doncs de la dona sensual, bella, innocent en aparences però també temptadora, perillosa i infidel. Per ella sentirà una passió carnal que al llarg de la seua vida es convertirà en dependència i que li impedirà separar-se completament d'aquesta dona. Jeanne és considerada moltes vegades com la personificació de la dona animalizada, la dona bruta, temptadora, pecadora. No era molt llesta (confirmat pel seu ex amant), la qual cosa podria explicar l'ambivalència dels sentiments de Baudelaire al seu respecte. En efecte, per a ell es tracta tant d'un objecte d'amor com d'odi, però encara que lluite roman encadenat a ella. Els poemes que li dedica són l'expressió d'un amor tendre i agraït, deixant a un costat els múltiples rancors i retrets. Es tracta d'un cicle d'amor carnal, una passió incontrolable que Baudelaire no va saber realment controlar, posseït pels efectes perillosos característics de l'encant de cada dona. La seua història amb ella es podria veure com una baixada cap als inferns, que va començar amb la primera mirada. Quan es va adonar el poeta que aquesta dona era la seua perdició va voler deixar-la però es va sentir culpable per deixar-la i en deute. La seua relació no va ser gens monòtona, passió i amor incontrolable alternaven amb ruptures i separacions que portaven l'autor a un estat de depressió, de spleen. És sorprenent de totes maneres veure a un home, encara que molt feble enfront de les dones, posar-se en un estat de servitud carnal pel que fa a una dona estúpida, vulgar, alcohòlica, cobejosa i infidel. Però el que arriba a xocar-nos és que va romandre amb ella, fins i tot quan ella estava en el període de la seua vida que més menysprea Baudelaire en l'evolució d'una dona, l'envelliment. Una de les hipòtesis seria veure a Jeanne Duval com a objecte subtil de depravació; potser al seu pesar, ella es va tornar objecte del sadisme de la passió que el poeta sentia cap a ella. En fi, el cicle de Jeanne Duval és sens dubte el més important ja pel nombre de poemes, divuit en totalitat, però també per les repercussions que va tenir aquesta Venus Negra en la vida i escriptura de Baudelaire.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada