Llicència de Creative Commons Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons

dilluns, 4 d’abril de 2011

XXXIV EL GAT

Bodelaire va dedicar tres poemes sencers als gats, aquest, el LI i el LXVI, però en cada un el tracta amb una simbologia diferent. En el poema que ens ocupa la simbologia queda clara i evident: associa el gat a la imatge de la dona. Com ho aconsegueix serà l’objecte del nostres estudi.


La primera cosa que s’observa és l’estructura externa del poema: dues estrofes de quatre versos i dues de tres, és tracta doncs, en aparença, d’un sonet on s’hi alterna un vers d’art major (dec asíl•lab) i un d’art menor (octosíl•lab) que li proporciona un ritme capritxós al poema.

Si ens fixem en l’ inici de les estrofes descobrirem el sentit del text poètic mitjançant la pròpia estructura sintàctica: Vine.... Quan.....veig..... I....

                                 Vine, gatet, al meu pit amorós


                                    -les urpes, a l’amagatall-

                            i deixa’m submergir-me en els teus ulls,

                                      barreja d’àgata i metall



                          Quan amb els dits t’acaricio ben a pler

                                el cap i el llom flexible,

                         i quan la mà va i s’embriaga de plaer

                             palpant-te el cos elèctric,



                        veig la figura de l’esposa. El seu esguard,

                              com ho és el teu, amable bèstia,

                        profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.



                             I, des dels peus fins a la testa,

                         neda un airet subtil i un perillós perfum

                           tot al voltant del seu cos bru.


XLIX El Verí

Amb el poema El verí ens introduïm en un nou cicle de poesia amorosa. El canvi de to és important. Després del cant de l'amor passional i el cant de l'amor cavalleresc, aquesta és l'última simfonia que presenta analogies amb la tardor “igual que un sol que es pon en un sol ennuvolat” . El cel i el sol tardorenc, una inspiració intimista i suggeridora, tot a mig fer, negres de lluentors irisades, de jacint i d'or, contrasta amb l'evocació rutilant i atractiva del cicle de la Venus negra i amb les evocacions fervents del cicle de l'amor platònic. I d'igual manera, apareix un nou sentiment que el poeta- psicòleg intentarà analitzar amb absoluta felicitat i que es traduirà en una obra de gran bellesa. Aquest sentiment és l'amor – tendresa.
           L’ atmosfera tardorenca és molt adequada a aquesta psicologia de clarobscur afectiu, de nostàlgica tristesa i de deixadesa.
            El cicle de tardor inclou una seqüència d'onze poemes, com Le Poison, Ciel Brouille, Le Beau Navire, L’ invitation au Voyage, L’ irraparable, Causerie, Chant d’ automme, A une Madone, Sonnet d’ Automne.,L’ Amour du Mensonge. Podem afegir-hi Le Jet d’ Eaur, que és una atribució menys encertada, però la tonalitat de la forma -més culta que espontània- s'acosten perfectament a les recerques musicals que caracteritzen els altres poemes d'aquesta vena poètica, com a L’ Invitation au Voyage, per exemple, on el centre d'aquestes converses amoroses són amb una dona, respirant la tendresa i l'afecte poc cerebral, de naturalesa submisa i apagada però sempre graciosa i amable, la bonica actriu de la Porte de S.Michel- Marie Daubreu.

diumenge, 20 de març de 2011

BOVARISME

1. DICCIONARI DE TERMES LITERARIS


(Der. de Bovary.)
Adjectiu derivat del cognom de la protagonista de Madame Bovary, novel•la de Gustave Flaubert, que va encunyar J. de Gauthier per a designar un estat d'ànim caracteritzat per l'exaltació malaltissa de la imaginació. Afligida d'aquest mal, a causa de les seues lectures juvenils de novel•les romàntiques, la protagonista del relat se suïcida, incapaç de suportar la vulgaritat que l’ envolta. L'estereotip creat per Flaubert torna a ser tractat, amb més o menys variacions, per altres novel•listes de finals del segle XIX, com Clarín en La Regenta.

2. BOVARISME:

(Terme francés bovarysme). (Madame Bovary: Flaubert). Cas de les joves insatisfetes, en qui una barreja de vanitat, d'imaginació i d'ambició els condueix a aspiracions per sobre de la seua condició particularment en el domini sentimental (A. Porot).

Nombrosos assajos han descrit l'actitud de la protagonista com una forma especial de “quijotismo” (Sales, 1982) 16. El parangó ja és clàssic, i són molts els estudis que aprofundeixen en la qüestió des de llavors (Vargas Llosa, 1981) 17. Quijotismo i bovarismo, naixen de l'afany de glòria, del desig apressant de ser protagonistes de successos gloriosos, lluny de la grisa existència quotidiana. Per al Quixot, aquells successos seran d'índole heroica; per a Emma, d'índole amatòria; el gentilhome manxec voldrà ser l'heroi de grans gestes, la xicotetaburgesa normanda, de grans amors.

El Cavaller de la Trista Figura veurà gegants en els molins de vent; la dona del metge de Yonville veurà un Tristán en qualsevol passant de notari o qualsevol llibertí madur que només estan a la caça d'ocasions per a aprofitar-les. Hi ha, amb tot, una diferència radical entre el manxec i la normanda: aquell es retroba amb el seny al final de la seua vida, mentre que Emma acabarà derrotada després d'haver-se rebel•lat contra el pes de la moral i els convencionalismes per a trobar-se amb la histèria i el suïcidi al final dels seus dies.


3. COMPLEX DE BOBARY
Anomenat més correntment "bovarisme", deriva de la famosa novel•la de Gustave Flaubert "Madame Bovary". En termes psicopatológicos, el bovarisme consisteix en una alteració del sentit de la realitat, d'arrel esquizoide, per la qual una persona es considera una altra de la qual realment és. Va introduir el terme el psicòleg francés Jules de Gaultier, abans de l'adveniment de Freud i de la psicoanàlisi.

En els primers anys del segle XX la psiquiatria introdueix el terme bobarisme per a designar un estat psicopatològic relacionat amb la personalitat d'Emma Bovary, açò és a grosso modo la satisfacció immediata i exclusiva de les nostres sensacions: la imaginació brolla, els nervis s'agiten, el cor s'accelera, l'adrenalina puja, es produeixen identificacions per tot arreu, i el cervell es confon momentàniament allò momentani amb allò novel•lesc.

Seria alguna cosa així com el poder que té l'home de concebre’s diferent de com és, i en conseqüència fer-se una realitat fictícia i jugar un rol que intenta sostenir malgrat la seua naturalesa vertadera i malgrat els fets

dijous, 3 de març de 2011

TÈCNICA NARRATIVA: EL PUNT DE VISTA, L’ESTIL DIRECTE, INDIRECTE, INDIRECTE LLIURE EN MADAME BOVARY

Primer que res hem de distingir entre escriptor, que crea la història, i el narrador que és qui transmet els esdeveniments de la narració des del relat, des de la ficció.

A partir d’ara ens haurem de fixar qui i com ens avança allò que es narra, perquè advertirem ràpidament si el narrador forma part del relat, està a dintre de la història o va contant-ho tot des de fora. Així que distingirem entre narrador intern i narrador extern. I el punt de vista no és ni més ni menys que la focalització del narrador. Veiem-ho:



NARRADOR INTERN.

“Preparàvem les lliçons, quan es presentà el director seguit d’un novençà endiumenjat que portava un pupitre. Ells qui dormien es desvetllaren, i tots plegats ens aixecàrem com si ens haguessin sorprès en ple treball

[...]Començàrem a recitar les lliçons. Ell parava les orelles, atenent com si escoltés un sermó...”

Queda clar que si diem narrador intern és perquè està dintre de la història, utilitza, per això, la 1ª persona del plural, un plural inclusiu que, al seguir llegint, descobrim que es refereix a un grup de xiquets que estaven en classe.

Haurem de seguir la lectura per adonar-nos que no és el protagonista sinó un personatge observador , que participa de l’acció però no hi té un paper individual sinó que forma part del grup d’estudiants.

El narrador intern coneix els fets perquè hi era present, perquè els ha viscuts personalment. Amb aquest tipus de narrador Flaubert dóna versemblança al relat ja que arranca amb un testimoni que comunica els fets. Farà coincidir el subjecte lingüístic (1ª persona de l’imperfet d’indicatiu) amb el subjecte textual (estudiant que participa de la història).

En aquest cas el punt de vista, és a dir, cap a on mira el narrador per a narrar, és el del subjecte textual, el de l’estudiant, i és a partir del seu punt de vista, dels seus ulls, com coneixem quan Charles Bovary entrà a la classe, com va vestit, què fa, etc.



NARRADOR EXTERN

Flauvert fa ús del narrador intern solament a les primeres planes de la novel•la i a poc a poc el fa desaparèixer per emprar el narrador extern en 3ª persona. Si ens fixem ho fa d’una manera que el lector quasi ni se n’adona. Va alternant narrador intern, preparàvem, seguéssim, començàrem, entràvem, teníem de la pàgina 33 i principi de la 34, a narrador extern, Els col•legials esclafiren, també a la 34; i una altra vegada a la pàgina 36 el narrador intern, Veiérem com treballava; i immediatament un narrador extern en 3ª persona, omniscient, El seu pare (...) s’havia aprofitat dels seus avantatges personals; i, per última vegada, a la pàgina 39, el narrador intern, Ens seria impossible, ara, a cap de nosaltres, de recordar-nos d’ell.

Un narrador omniscient, posseeix tota la informació dels personatges i dels esdeveniments, de manera que dóna la informació que s’hi pot veure (“Els col•legials esclafiren una rialla que desconcertà el obre xicot, a l’extrem que no sabia si restar amb la gorra als dits, si deixar-la per terra, o si posar-se-la al cap. Es reféu i se la posà al damunt dels genolls”pàg. 34), coneix quins són els pensaments, els estats d’ànim, les voluntats (“somniava situacions elevades, el veia gran, ben plantat, intel•ligent, enginyer de ponts i camins o magistrat” pàg. 38), sap el seu passat (“la mare el nodria de amb confitures; el pare el deixava córrer descalç” pàg 38) i el seu futur (“al final del tercer any, però, els pares el tragueren del col•legi” pàg40, “li calia una muller. La seva mare li’n trobà una” pàg 42). Fins i tot es permet fer comentaris (“Per bé que fos lletja, seca com una canya i granelluda com una primavera” pàg. 42) i valoracions (“A ell li calia la xocolata cada matí, i d’atencions no en vulgueu més” pàg. 43)

Amb aquesta tècnica narrativa del narrador omniscient es permet donar a conèixer la psicologia del personatge ja que es té una visió interior, un apropament a la ment de qui forma part de la història. La intenció comunicativa és precisament mostrar l’autèntica essència de la psique, de l’ànima dels personatges.

A partir d’ací, del primer capítol de la primera part, segons Mario Vargas Llosa hi apareix un narrador invisible, extern en 3ª persona, omniscient, l’actitud del qual és indiferent front a allò que narra, és a dir, no opina, no condemna ni perdona, no aporta conclusions. L’exemple més clar i pel qual els contemporanis de Flaubert el titllaren de “deshumanitzat” és quan es narra la mort d’Emma:

“Tot seguit el pit li bategà, ràpidament. La llengua li sortia sencera de la boca; els ulls movedissos, s’empal•lidiren i s’apagaven com dos globus d’un llum. Sense l’espantosa acceleració de les costelles, sacsejades per uns esbufecs furiosos, s’hauria dit que era morta

(...) Una convulsió la rebaté contra el matalàs. Tothom s’atansà. Havia deixat d’existir”

Diu Vargas Llosa:

“El relator invisible es el eje de la teoría flaubertiana de la impersonalidad, el instrumento que permitió poner esa idea en práctica. Fue cuando escribía Madame Bovary que Flaubert llegó a la convicción de que la obra de arte debía dar impresión de autosuficiencia y de que para conseguirlo era indispensable que el narrador se esfumara. (…) El relator invisible nunca había tenido la función principalísima que tuvo en esta novela y ningún autor antes de Flaubert había conseguido técnicas tan eficaces para disimular la existencia del narrador”


ESTIL NARRATIU


En el text narratiu també s’hi inclou el text conversacional quan els diferents personatges parlen, tenen veu, aleshores la tècnica per a introduir aquestes per part del narrador pot ser l’estil directe, o l’estil indirecte.


Tornem a Madame Bovary. Després de la narració, a la pàgina 34, ve el primer diàleg, en aquest cas l’estil emprat per introduir la veu dels personatges que intervenen en l’acció é l’estil directe perquè s’interromp el fil narratiu per a reproduir literalment allò que s’ha dit per la qual cosa s’emprarà la 1ª persona. El narrador es limitarà a introduir les paraules dels personatges a través d’un verb de llengua, pensament o voluntat (dir, pensar, afirmar) i les marques gràfiques de la cita: dos punts,cometes, guions. Veiem com ho fa Flaubert a la pàgina 34:

“La gorra era nova; la visera lluentejava.
-Aixequeu-vos!- digué el professor”


L’estil indirecte converteix les paraules del personatge en part de la narració i ho fa mitjançant la 3ª persona gramatical que intodueix la polifonia a través d’un verb de llengua, pensament o voluntat i un nexe (la conjunció que, o un adverbi si, com, quan). La veu citada no tindrà dictics (1ª i 2ª persona, temps i espai) sinó referents de 3ª persona, de temps i d’espai (*), i el temps verbal passarà a ser el pretèrit imperfet:

“la núvia li havia suplicat al seu pare que li fossin estalviades les plasenteries de costum” (pàg.62)
“Quant a Emma, ella mai no s’havia preguntat si l’estimava” (pàg.140)
I a partir de Flaubert també hi ha l’estil indirecte lliure que esborra la frontera entre el narrador omniscient i els personatges, permetent al lector endinsar-se en els pensaments i en el monòleg intern del personatge novel•lat.

El narrador en 3ª persona, omniscient, introdueix la veu del personatges:

• Amb l’ús del pretèrit perfet d’indicatiu i de la interrogació:
“Que lluny que li semblava el ball , ja! Qui separava a tanta distància el matí d’ abans-d’ahir de la tarda d’avui? El viatge a Vaubyessard havia partit la seva vida com una escletxa..” (pàg. 91)
“Com era París? Quin nom més evocador! El repetia a mitja veu tot delectant-s’hi”(pàg. 92)

• Un altre recurs és usar expressions que manifesten el pensament intern com:
“Emma pensava en el seu ram de noces embalat dins d’una capsa i es preguntava què seria d’aquest ram en cas que arribés a morir-se” (pàg. 65)

• Fent servir la cursiva per a la cita:
“Havia rebut, tal com s’acostuma a dir, una bona educació”(pàg.50)
“Li demanà versos, versos per a ella, una peça d’amor, en honor seu”(pàg 335)


Als exemples anteriors el punt de vista era el d’Emma, fixeu-vos-hi ara com canvia el punt de vista:

• Del seu pare, el vell Rouault:
“L’excusava interiorment trobant que era massa fina per a les feines del camp...”(pàg 56)
• Ara de Charles:
“Durant el temps que visqué a Rouen –segons deia ell mateix- no havia sentit mai curiositat d’anar a veure el teatre” (pàg. 74)
• O de Rodolphe:
“Rodolphe s’havia posat unes botes altes i flexibles dient-se que probablement Emma mai no n’hauria vistes de semblants” (pàg. 202)

Flaubert amb tants punts de vista el que aconsegueix és construir, mostrar, diversos narradors.


Analitzem, per últim, aquest fragment per comprovar els canvis de punt de vista i d’estil:

“(1)El senyor Bovary, però poc decantat cap a les lletres, deia que (2)tot allò no valia la pena. (3)Tindrien mai prou diners per a poder-lo mantenir a les escoles del govern, comprar-li un càrrec o parar-li una botiga? D’altra banda, (4) amb audàcia, un home triomfa sempre a la vida. (5) La senyora Bovary es mossegava els llavis i l’ infant vagarejava pel poble”


(1)El narrador omniscient (sap que és “poc decantat cap a les lletres”) introdueix l’estil indirecte amb el verb de dicció deia i la conjunció que (2). Immediatament després aquest narrador es fa invisible i escoltem mitjançant una pregunta retòrica la veu del senyor Bovary (3). I continua la invisibilitat però ara no amb una interrogació sinó amb una afirmació (4), i s’usa la cursiva per remarcar la polifonia, parla el personatge, no el narrador. I per últim torna el narrador omniscient coneixedor absolut de tot (5) que ens canvia el punt de vista i des de l’ exterioritzitat sabem que Madame Bovary no n’estava d’acord amb el que deia el seu marit i “es mossegava el llavis”, callava.




(*)
Jo vull          que     vingues tu       demà            ací
Díctic Personal            DP         D Temporal    D Espacial


Maria vol         que        la germana vaja    en 2012        a Canàries
Referent Personal               RP                    R Temporal        R Espacial

dilluns, 28 de febrer de 2011

La 'literatura d'idees' perd Josep Iborra


                          Josep Iborra, 2007 (Jesús Ciscar, El País)




Josep Iborra s'ha mort als vuitanta-dos anys. Nascut a Benissa (Marina Alta) el 1929, va centrar la producció literària en l'assaig i en la crítica literària. Considerat un dels especialistes en l'obra i la personalitat de Joan Fuster, el 1982 va escriure l'assaig 'Fuster portàtil' (3i4, Premi d'Assaig Joan Fuster), que fou el primer estudi de conjunt de l'escriptor de Sueca. Com a crític, va fer un seguiment atent de la literatura contemporània i va treballar per la renovació cultural valenciana.
Llicenciat en dret i en filosofia i lletres per la Universitat de València, va obtenir el títol de doctor en filologia romànica per la mateixa universitat amb la tesi 'Humanisme i nacionalisme en Joan Fuster'. De ben jove va publicar a la revista Pont Blau, editada per catalans exiliats a Mèxic, una sèrie de relats que més tard formaren el volum 'Pàraboles i prou' (1955), l'únic de creació literària.

Durant la transició democràtica, Iborra va assumir la direcció de l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de València i, quan aquest es va dissoldre, va entrar al Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València, en condició de secretari fins a la seva jubilació.

La crítica literària, publicada a Serra d'Or, L'Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters, Revista de Catalunya, etc., s'ha recopilat en dos llibres: 'Confluències' i 'La trinxera literària', tots dos publicats l'any 1995. Entre els articles publicats aquells anys es destaquen 'La poesia política valenciana (1930-1939)' (1974) i 'La novel·la al País Valencià" (1977).

Les seves darreres obres foren dietaris: 'Inflexions' (Editorial Bromera, Premi Ciutat d'Alzira 2004; Premi de la Mancomunitat de la Ribera Alta, 2004; Premi de l'Institut Interuniversitari de València, 2005; i el Premi de la Crítica de l'AELC del País Valencià, 2005) i 'Breviari d'un bizantí' (Arola, Premi Rovira i Virgili, 2006).

Sobre 'Breviari d'un bizantí' Josep Iborra va declarar al Punt que l’obra reunia textos independents, amb reflexions sobre àrees diverses: cultura, política, ètica, religió, ciència… 'Són preses de posició sobre alguns aspectes a través de textos curts que tenen formes diverses: fragmentaris, narratius, parabòlics…', són 'exercicis de pensament'. És així que elucubra sobre la diferència entre l’aforisme clàssic tradicional i l’aforisme modern a partir de textos de Charles Baudelaire; o sobre 'el tòpic que tot ja s'ha dit', a base d'analitzar personatges de 'Fuente Ovejuna' de Lope de Vega amb els del 'Decameró'.

dijous, 24 de febrer de 2011

4.3. L'EIXIDA DEL ROMANTICISME: LA NOVEL·LA REALISTA I NATURALISTA

Potser aquestos vídos us ajuden a entendre millor aquestos períodes literaris que heu d'estudiar per a l'examen de divendres.

EL REALISME



EL NATURALISME

dilluns, 21 de febrer de 2011

"Cal desconfiar de les aparences massa felices. Una calma excessiva equival a una acta de defunció: les societats immòbils són, en efecte, societats mortes, o, al menys, moribundes"
Joan Fuster

"No et limites a contemplar


aquestes hores que ara vénen,


baixa al carrer i participa.


No podran res davant d´un poble


unit, alegre i combatiu".






Vicent Andrés Estellés

dijous, 6 de gener de 2011

HAMLET

Hem començat la lectura de Hamlet i ara, toca gaudir del teatre, la paraula, els personatges, la trama, la psicologia, les emocions... que Shakespeare, aquell escriptor, actor, director i productor anglés, a qui, setciències de l’època, el menyspreaven per la seua falta de formació acadèmica, ens ha regalat a la humanitat perquè noves generacions gaudesquen de la lectura de relats, que formen l’ “espectre” literari i donen sentit al terme bellesa, lirisme o creació.

Aquest llibre l’anem a treballar de manera distinta. Us he passat una “guia de lectura” que cadascú de vosaltres l’haurà de completar. Es tracta de manifestar, no solament la vostra comprensió de l’obra, sinó també la vostra capacitat d’anàlisi, d’expressió i composició textual.


Us adjunte un document en pdf d'una conferència de Salvador Oliva: "llegir William Shakespeare" on trobareu una anàlisi general de l'autor i, una reflexió interessant de la seua obra, Romeo i Julieta.


També podeu baixar el tema 3.3, "El teatre isabelí. Shakespeare", la lectura del qual us ajudarà a elaborar la guia de lectura, a més, d'aquest document teòric sobre Hamlet (recordeu que alguns han vist el tema de la indecisió, tret principal del seu caràcter, origen del seu drama íntim i causa de la demora en la realització de la venjança. Salvador Oliva, però considera que el caràcter de Hamlet no és el d’un personatge d’acció sinó el d’un personatge reflexiu, i és per això que demorarà la venjança, i així resulta més versemblant).


Podeu veure un programa de TV3 al voltant de William Shakespeare, si clicqueu la icona