Llicència de Creative Commons Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons

dimecres, 26 de febrer de 2014

4.1 IL·LUSTRACIÓ I NEOCLASSICISME

IL•LUSTRACIÓ I NEOCLASSICISME

La Il•lustració

A començament del segle XVIII va sorgir a França un nou corrent filosòfic, literari i científic: la Il•lustració. Aquest moviment intel•lectual europeu, se centra en el període comprès entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del 1789.

La Il•lustració era fruit del progrés de la ciència i del pensament que volien obrir la ment humana i allunyar-la de la superstició i de la tradició. Anàlisi i inducció foren els procediments emprats per a conciliar allò positiu i racional a través de formes sensualistes i empiristes; la relativització dels principis conduí, així, a plantejaments predialèctics, al refús de la transcendència i al materialisme; el conjunt, unit a un extraordinari interès per les ciències fisicoquímiques i biologiconaturals, originà alhora un gran progrés en el terreny tècnic i un vitalisme preevolucionista.

Els il•lustrats creien que la conducta humana s’havia de regir per les normes de la raó i les relacions socials havien de tenir com a base la llibertat, la tolerància i la igualtat. Eren optimistes i confiaven en la capacitat humana per progressar i ser feliços.

Consideraven que els éssers humans naixien lliures i iguals en drets i que a través de la raó era com es podia assolir la veritat, i per això volien potenciar l’ús de la raó mitjançant l’educació.

La teoria política, des del jusnaturalisme, creà el principi del sobirà subordinat a la nació, de manera que el súbdit passà a ésser ciutadà. Proposaven un model de societat basat en les classes socials, grups que es diferenciaven per les relacions econòmiques.

Les idees de la Il•lustració són les idees motrius de la Revolució Francesa (1789).

Un dels projectes dels il•lustrats va ser la redacció i publicació de l’Enciclopèdia, que recollia tot el saber de l’època sobre ciència, art, tècnica, filosofia, etc., i que servia per difondre la Il•lustració per Europa i Amèrica.

Els intel•lectuals més destacats de l’època van contribuir en aquesta obra. Van dirigir-la conjuntament Denis Diderot (1713-1784) i Jean le Rond D’Alembert (1717-1783): matemàtic i físic. També hi va col•laborar Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) .



El Neoclassicisme

Moviment estètic de base intel•lectual originat pel cansament davant les fórmules del barroc final o l’esgotament de la seva capacitat creadora a la segona meitat del s XVIII. És el moviment artístic que correspon al pensament de la Il•lustració.

La raó triomfa sobre els sentiments i hi ha un retorn al Renaixement i a l’antiguitat clàssica. Es recerca l’harmonia, la bellesa ideal, la simetria i les proporcions.

Influïren en la seva aparició els descobriments arqueològics a Pompeia i a Herculà, l’aplicació de les doctrines acadèmiques i la difusió de noves tendències polítiques oposades al principi monàrquic tradicional.

Fou un moviment de curt predomini, que s’estengué per tot Europa i arribà a Amèrica.

El segle XVIII introdueix dues importants novetats en el panorama literari europeu que transformaran completament la manera d’entendre la creació literària, entesa com un fet útil més que purament artístic:

1. Reflexió i anàlisi racional de la vida.

2. Les obres de la burgesia augmenten en detriment de les de la noblesa.

La Il•lustració no deu entendre’s com una tendència o estil artístic, sinó com un moviment ideològic, un fenomen cultural caracteritzat per: racionalisme, empirisme, criticisme, desig de coneixement, utopisme, progrés i felicitat i reformisme.


Molts foren els escriptors que divulgaren la crítica a l’ésser humà. El projecte més complet, ambiciós i polèmic és l’ Enciclopèdia francesa dirigida per Diderot i D’Alembert, amb la participació de Voltaire, Rousseau o Montesquieu. Domina un esperit antitradicionalista i anticlerical cosa que li reportà censures, prohibicions i crítiques. Les seues idees:

 Amor per la ciència, conseqüència de la raó i l’experimentació.

 Defensa de la felicitat humana, assolida mitjançant reformes socials i polítiques de progrés.

 Tolerància ideològica i religiosa.

 Defensa del sistema parlamentari front a l’absolutisme

 Deisme: creuen en Déu però no en la seua intervenció constant i pensen que la fe és personal.

 Defensen la igualtat de totes les classes socials en contra dels privilegis de la noblesa.




LA NOVEL•LA

La gran aportació estrictament literària del segle XVIII és la dignificació de la novel•la. Causes :

 Ascens de la burgesia que exigeix un gènere d’enteniment senzill i realista, que entretinga i que, a la vegada, expose les noves idees.

 Apareix la dona, burgesa, com a nova lectora.

 El racionalisme porta a novel•lar la vida quotidiana i a explorar detalladament els sentiments



Novetats en les formes:

 Novel•la epistolar. Tant per a obres d’intenció crítica com sentimental.

 Novel•la autobiogràfica. Igual fictícies que reals. Prepara el camí al romanticisme.

També es conrearan altres subgèneres de la novel•la com:

 Viatges i aventures (Robinson Crusoe de Daniel Defoe ( o Els viatges de Gulliver de Johnatan Swift),

 D’idees (Voltaire, Diderot o Rousseau),

 Sentimental (Richardson, a Anglaterra) i

 Eròtica, tant les que tenen una intenció moral o crítica social, com les purament immorals (les del Marqués de Sade.



VOLTAIRE, pseudònim de François-Marie Arouet, va escriure tractats històrics filofòfics, tragèdies, un poema èpic i uns relats breus. Considerava la novel•la com un gènere superficial ple d’enamoriscaments i d’aventures extravagants, per la qual cosa va voler donar-li consistència ideològica.

DEFOE, amb el seu Robinson Crusoe, fa una al•legoria de l’existència i una recreació del procés evolutiu que ha sofert la humanitat. La utilització de la primera persona, la insistència en els detalls més íntims de la vida quotidiana i l’estil clar i directe, doten la narració d’un realisme insòlit en obres anteriors, propi ja de la novel•la moderna.

Swift, utilitza les aventures de Gulliver per quatre països imaginaris, per fer una sàtira amarga del nostre món i per donar una visió pregonament pessimista i escèptica de la condició humana.



LA POESIA

Els poetes del divuit empren el vers per expressar les seues idees sobre la societat, les relacions humanes, l’art o la sàtira.

 Poesia doctrinal. Exposen les seues idees reformistes com Voltaire, un dels intel•lectuals del segle XVIII més influents a Europa. En tots els seus escrits defensa la tolerància, el progrés, la igualtat, les llibertats polítiques i individuals dels ciutadà, etc.; idees noves que obriran les portes a la Revolució Francesa i a una nova etapa de la humanitat.

 La faula. Serà un model, pres del segle anterior com La Fontaine, per transmetre la nova moral dominada per l’honestedat, la valoració del treball i de mèrit personal. A Espanya destaquen Iriarte o Samaniego.

 La poesia satírica. La il•lustració, que es defineix per un esperit crític i polèmic, troba una forma perquè se’ls tinga en compte. És el cas de l’anglés Alexander Pope , poeta modern que pensa que la bona literatura no és producte de la inspiració sinó del treball i de la revisió constant dels textos.

 Poesia de circumstàncies. Caracteritzada de vegades per la frivolitat, que mostra detalls sense importància o lloa alguna personalitat.



EL TEATRE

Encara que en l’actualitat poques obres del divuit es representen, el teatre tingué una gran importància en aquest període ja que permetia que els autors exposaren les seus idees de manera directa i fàcilment comprensible davant el públic burgés al qual desitjaven arribar.

Destaquen:

 Les comèdies d’embolic . Un exemple: Las bodas de Fígaro i El barbero de Sevilla de Pierre-Agustin de Beaumarchais.

 La comèdia de costums, el creador de la qual, Carlo Goldoni, adapta la tradición de la Comèdia de l’Art italiana al nou segle i dota els personatges de major profunditat psicológica.

 El drama burgés, principal innovació teatral. Subgènere dramàtic on els personatges són de procedència burgesa i se li dóna importància a la sensibilitat.

 El teatre d’idees . Utilitzà igualment el gènere còmic i el tràgic, el la línia marcada al segle anterior per Moliere i Rancine.



Des del punt de vista tècnic es caracteritza per:

1. Tres unitats: acció, lloc i temps

2. La versemblança per sobre la ficció.

3. La llei de la decència fa que cada personatge s’expresse en un llenguatge coherent a la classe social a què pertany.

4. No es barregen elements tràgics i còmics, encara que no està tan clar en Diderot que prepara el camí al futur drama romàntic.



L’ASSAIG

L’assaig era in gènere adequat per a l’expressió de continguts de tipus filosòfic, històric, polític, ètic, etc. El màxim representant fou el baró Montesquieu , amb profunds coneixements polítics, jurídics i científics va reflexionar amb un estil clar i elegant, a base de frases breus però molt precises i carregades d’intenció.







    Cap comentari:

    Publica un comentari a l'entrada