Llicència de Creative Commons Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons

diumenge, 29 de setembre de 2013

TÒPICS LITERARIS


I- CARPE DIEM

Carpe diem, provinent del llatí "Aprofita el dia", és un tòpic molt usual en la literatura renaxentista posterior al del segle XV.

Va ser el poeta llatí Horaci qui va expressar per primera vegada aquesta expressió a l'Oda 1,11: Carpe diem quam minimum credula postero ("Aprofita el dia, no confies a demà"), és un tema recurrent en la literatura universal com una exhortació a no deixar passar el temps que se'ns ha brindat; o bé, per gaudir dels plaers de la vida deixant a un costat el futur, que és incert. 

Cobra especial importància en el Barroc i el Romanticisme.

Així mateix es pot traduir com "Aprofita el moment", "Viu el moment", és a dir, "Aprofita l'oportunitat i no esperes a demà, perquè pot passar que demà l'oportunitat ja no existesca".


Deixa’t besar i si et quedava enyor                                                              
Besa de nou, que la vida és comptada.                                                      
Joan Salvat-Papasseit     


Pues si tan  breve se nombra,                                                                                                                   nuestra vida gocemos                                                                                                                                   el rato que la tenemos;                                                                                                                                dios a nuestro vientre hagamos,                                                                                                                  comamos hoy y bebamos,                                                                                                                            que mañana moriremos.                                                                                                                       Calderón de la Barca.






   II- BEATUS ILLE
    El beatus ille és un tòpic literari que consisteix a lloar la vida del camp enfront la de la ciutat. El seu nom ve d'un vers de les Èpodes d'Horaci que exclama que són feliços els qui aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes, justa mesura amb relació  als plaers i a les aspiracions

     Una naturalesa idealitzada funciona com a refugi de l'home de la ciutat que desitja apartar-se dels negocis mundans. 

   El tòpic està molt present a la poesia del Renaixement, i acostuma a aparèixer juntament amb el locus amoenus: un lloc paradísiac i rural evoca una vida senzilla, sense les exigències de la ciutat, on tot és falsedat.

Tenir una casa còmoda, ben pulcra i endreçada,
Un jardí perfumat, amb tanys de bona arrel,
I fruita i vi excel·lent calma no gaires criatures,
I, en repòs entranyable, una muller fidel.
No tenir deutes, ni amor, ni procés, ni topades,
Ni embolics familiars en partir-se els diners,
Ni confiar en promeses de gent encimbellada,
Conduir els propòsits segons un just model.
Viure amb simplicitat i sense ambició,
No afectar-se d’escrúpols en la devoció,
Domar les passions salvant-ne el desvari,
Conservar l’esperit lliure i l’intel·lecte fort,
Cultivar les flors noves i, al vesore, dir el Rosari.
Feliç aquell que espera tan dolçament la mort.
 CRISTOPHE PLANTIN




III- LOCUS AMOENUS

     El locus amoenus (literalment lloc agradable) és un tòpic literari llatí amb molta tradició.  És la descripció d'un escenari natural idealitzat i definit per un sèrie d'elements paisatgístics o animals pacífics.

     Neix a la poesia de Teòcrit i Virgili (aquest últim, de fet, inspira les seves Èglogues, ambientades en un locus amoenus, en els Idil·lis de Teòcrit) i descriu el paisatge ideal, enmig del camp, amb un riu, bon temps i bona companyia. 

      Aquesta imatge està present a la majoria d'autors del Renaixement, com Garcilaso de la Vega.

     El paisatge idílic a vegades s'identifica amb el paradís natural, oposat al caos de la ciutat i la vida moderna. Algunes obres de ficció subverteixen el tòpic, de manera que el camp és la barbàrie o el lloc cursi i el paisatge urbà esdevé l'ideal de progrés i acció.





Cant lo gentil fo en lo gran boscatge e viu les riberes e les fonts e los prats e que en los arbres foren aucells de diverses linatges qui cantaven molt douçament, e sots los arbres hi havia cabirols, cervos, gatseles, lebres, conills e moltes d’altres bísties qui eren molt plasents a veer, e que los arbres eren molt carregats de flors e de fruits de diverses maneres d’on eixia molt plasent odor, se volc consolar e alegrar en ço que veia e oia e odorava.

RAMON LLULL





IV-ODI PROFANUM VULGUM


Es tracta d'una aportació horaciana a la tòpica literària. És el menyspreu a la massa illetrada, incapaç d’apreciar la poesia i de comprendre el pensament dels artistes.

¡Que descansada vida
la del que huye el mundanal ruído
y que sigue la escondida
senda por donde han ido
los pocos sabios que en le mundo ha sido.
Fray Luis de León




V- TEMPUS FUGIT


   Virgili l'expressa a les Geòrgiques, "el temps vola". Irremeiablement tot és passatger, destinat a la destrucció.

   Tòpic molt present a la literatura renaixentista i barroca.





Fugen volant les hores,
I en globus cristal·lins
La pols que cau desperta
A la que està dormint.
Francesc Fontanella



VI- AUREA MEDIOCRITAS


   Elogi de la moderació, d'una vida sense excessos. Intenta no destacar i viure una vida tranquil·la.
 
  L'expressió prové de l'Oda II d'Horaci i sintetitza la ides de l'equilibri clàssic, recuperada pels renaixentistes.


Prou té per viure qui en modesta taula
posa amb nou llustre lo                                                                                                                           saber dels avis:
mai li dissipen una son lleugera
sòrdides ànsies.
Què tants d'esforços per tan curta vida?
Per què dins terrres que altre sol fecunda
viure voldríem? Qui, deixant la pàtria,
fuig de si propi?
Miquel Costa i Llobera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada