Orígens i característiques del romanticisme
Es tracta d’un moviment artístic i espiritual que, els darrers decennis del segle XVIII i durant el segle XIX, s'estengué per tot Europa i determinà un renovament profund sobretot en la literatura, però també en qualsevol altra manifestació de l'art i de la vida.
S'ha fet constar que l'evolució del romanticisme seguí direccions distintes a Alemanya —lloc d’origen— i a la resta de l'Europa occidental, perquè mentre el romanticisme alemany, partint d'una actitud revolucionària, anà a parar a una posició reaccionària, l'europeu occidental, d'una posició conservadora i monàrquica, evolucionà vers una actitud purament liberal.
Les grans constants que defineixen el romanticisme són:
la seva fe en la "bondat natural" de l'home i l'exaltació dels valors culturals
l'individualisme i el sentiment religiós de la unitat de la vida social
el subjectivisme i la consciència del poble
la potenciació dels sentiments nacionals
l'afirmació de les forces irracionals de la vida i el triomf de la llibertat de l'esperit
la insatisfacció de la realitat i la transfiguració poètica de la mateixa realitat
la poesia de la malenconia, del dolor i de la mort i la descoberta d'una riquesa de l'existència més nova i més íntima
la victòria de la fantasia i del sentiment sobre la raó i la conquesta d'un pla superior de vida racional
el retorn al catolicisme i la dissolució de la fe en una religió aconfessional
el retorn a l'edat mitjana i la recerca de modernitat
el rebuig total de la preceptiva literària clàssica i l'afirmació de la llibertat de creació poètica i l'especulació vers una nova filosofia i una nova mística
la vinculació de la literatura amb la vida i la fuga vers uns mons d'imaginació fantàstics i llunyans
Tota aquesta suma de contrarietats fa que el romanticisme, transformat en una categoria de l'esperit, perdi els seus contorns precisos com a moment històric específic i esdevingui una actitud humana palesa tostemps; d'altra banda, considerat històricament i polaritzat vers un aspecte determinat, acabà fugint sempre de nou cap a les estretors d'unes fórmules en les quals volgué ésser reclòs: el romanticisme no fou el desenvolupament deductiu, lògic i coherent, d'una idea, ni tampoc un sistema clos de pensament, ans al contrari, fou una manera de sentir, amb la qual s'acordaren les diverses maneres de pensar, de poetitzar i de viure (heterogeneïtat).
Al costat d'aquests diferents corrents romàntics cal no oblidar un altre aspecte del moviment que revestí una singular importància en diferents països: el descobriment de la personalitat històrica de cada poble, l'estudi del seu passat, que tornà a fer-se present a l'hora dels romàntics i que arribà a desvetllar unes quantes consciències nacionals. Leopardi, a Itàlia; D.Solomós i A.Kalvos, a Grècia; Mistral i els felibres a Occitània; els poetes de la Renaixença, als Països Catalans, són els exemples més coneguts d'aquest nou i inquietant moviment historicopolític del llarg període romàntic, una etapa que, amb totes les seves contradiccions, representà una de les variacions més importants en la història de la mentalitat occidental i fou alhora absolutament conscient del seu paper històric.
A Alemanya, el moviment Sturm und Drang constituí el veritable nucli de gestació del romanticisme: acumulats la natura i l'home, resta també reintegrat el fonament religiós de qualsevol activitat espiritual humana, el sentiment, la passió, tot el que és instint i natura, passa a constituir un valor suprem. És superat el concepte de bellesa en el seu sentit tradicional perquè en la realitat no solament existeix la natura bella, sinó que també hi ha la natura com a cosa terrible, violència, força de destrucció. Ressaltam Goethe, Schiller, Novalis,...
A Anglaterra, romanticisme i revolució industrial són dos processos paral•lels; l'entusiasme dels romàntics per la natura és paral•lel a llur pessimisme per l'abandó i la misèria de les ciutats industrials. Destaquen Shelley (Frankenstein), Byron (El vampir, El corsari) i Keats, i Walter Scott, el creador de la novel•la històrica.
A França, el romanticisme és caracteritzat per una forta tendència al col•lectivisme. Apareixen grans figures com Lamartine, Hugo (Nostra Senyora de París), Chateaubriand (Atala), Dumas,...
Ja sabeu que el paisatge en la literatura romàntica reflexa l'estat d'ànim del personatge. Ací podeu veure com eren els paisatges romàntics: agrestos, ruïnosos que mostraven la immensitat de la naturalesa per damunt de l'ésser humà.
L'escriptor romàntic Prosper Merimée escrigué una novel·la que tingué un gran impacte en el seu moment. Gran admirador d'Espanya,la va visitar el 1830, i conegué una història d'amor, passions, destrucció... que li inspiraria la seua obra Carmen i que Georges Bizet la portà a l'òpera el 1875. Ací en teniu una mostra amb la extraordinària veu de Maria Callas
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons
divendres, 28 de febrer del 2014
dimecres, 26 de febrer del 2014
4.1 IL·LUSTRACIÓ I NEOCLASSICISME
IL•LUSTRACIÓ I NEOCLASSICISME
La Il•lustració
A començament del segle XVIII va sorgir a França un nou corrent filosòfic, literari i científic: la Il•lustració. Aquest moviment intel•lectual europeu, se centra en el període comprès entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del 1789.
La Il•lustració era fruit del progrés de la ciència i del pensament que volien obrir la ment humana i allunyar-la de la superstició i de la tradició. Anàlisi i inducció foren els procediments emprats per a conciliar allò positiu i racional a través de formes sensualistes i empiristes; la relativització dels principis conduí, així, a plantejaments predialèctics, al refús de la transcendència i al materialisme; el conjunt, unit a un extraordinari interès per les ciències fisicoquímiques i biologiconaturals, originà alhora un gran progrés en el terreny tècnic i un vitalisme preevolucionista.
Els il•lustrats creien que la conducta humana s’havia de regir per les normes de la raó i les relacions socials havien de tenir com a base la llibertat, la tolerància i la igualtat. Eren optimistes i confiaven en la capacitat humana per progressar i ser feliços.
Consideraven que els éssers humans naixien lliures i iguals en drets i que a través de la raó era com es podia assolir la veritat, i per això volien potenciar l’ús de la raó mitjançant l’educació.
La teoria política, des del jusnaturalisme, creà el principi del sobirà subordinat a la nació, de manera que el súbdit passà a ésser ciutadà. Proposaven un model de societat basat en les classes socials, grups que es diferenciaven per les relacions econòmiques.
Les idees de la Il•lustració són les idees motrius de la Revolució Francesa (1789).
Un dels projectes dels il•lustrats va ser la redacció i publicació de l’Enciclopèdia, que recollia tot el saber de l’època sobre ciència, art, tècnica, filosofia, etc., i que servia per difondre la Il•lustració per Europa i Amèrica.
Els intel•lectuals més destacats de l’època van contribuir en aquesta obra. Van dirigir-la conjuntament Denis Diderot (1713-1784) i Jean le Rond D’Alembert (1717-1783): matemàtic i físic. També hi va col•laborar Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) .
El Neoclassicisme
Moviment estètic de base intel•lectual originat pel cansament davant les fórmules del barroc final o l’esgotament de la seva capacitat creadora a la segona meitat del s XVIII. És el moviment artístic que correspon al pensament de la Il•lustració.
La raó triomfa sobre els sentiments i hi ha un retorn al Renaixement i a l’antiguitat clàssica. Es recerca l’harmonia, la bellesa ideal, la simetria i les proporcions.
Influïren en la seva aparició els descobriments arqueològics a Pompeia i a Herculà, l’aplicació de les doctrines acadèmiques i la difusió de noves tendències polítiques oposades al principi monàrquic tradicional.
Fou un moviment de curt predomini, que s’estengué per tot Europa i arribà a Amèrica.
El segle XVIII introdueix dues importants novetats en el panorama literari europeu que transformaran completament la manera d’entendre la creació literària, entesa com un fet útil més que purament artístic:
1. Reflexió i anàlisi racional de la vida.
2. Les obres de la burgesia augmenten en detriment de les de la noblesa.
La Il•lustració no deu entendre’s com una tendència o estil artístic, sinó com un moviment ideològic, un fenomen cultural caracteritzat per: racionalisme, empirisme, criticisme, desig de coneixement, utopisme, progrés i felicitat i reformisme.
Molts foren els escriptors que divulgaren la crítica a l’ésser humà. El projecte més complet, ambiciós i polèmic és l’ Enciclopèdia francesa dirigida per Diderot i D’Alembert, amb la participació de Voltaire, Rousseau o Montesquieu. Domina un esperit antitradicionalista i anticlerical cosa que li reportà censures, prohibicions i crítiques. Les seues idees:
Amor per la ciència, conseqüència de la raó i l’experimentació.
Defensa de la felicitat humana, assolida mitjançant reformes socials i polítiques de progrés.
Tolerància ideològica i religiosa.
Defensa del sistema parlamentari front a l’absolutisme
Deisme: creuen en Déu però no en la seua intervenció constant i pensen que la fe és personal.
Defensen la igualtat de totes les classes socials en contra dels privilegis de la noblesa.
LA NOVEL•LA
La gran aportació estrictament literària del segle XVIII és la dignificació de la novel•la. Causes :
Ascens de la burgesia que exigeix un gènere d’enteniment senzill i realista, que entretinga i que, a la vegada, expose les noves idees.
Apareix la dona, burgesa, com a nova lectora.
El racionalisme porta a novel•lar la vida quotidiana i a explorar detalladament els sentiments
Novetats en les formes:
Novel•la epistolar. Tant per a obres d’intenció crítica com sentimental.
Novel•la autobiogràfica. Igual fictícies que reals. Prepara el camí al romanticisme.
També es conrearan altres subgèneres de la novel•la com:
Viatges i aventures (Robinson Crusoe de Daniel Defoe ( o Els viatges de Gulliver de Johnatan Swift),
D’idees (Voltaire, Diderot o Rousseau),
Sentimental (Richardson, a Anglaterra) i
Eròtica, tant les que tenen una intenció moral o crítica social, com les purament immorals (les del Marqués de Sade.
VOLTAIRE, pseudònim de François-Marie Arouet, va escriure tractats històrics filofòfics, tragèdies, un poema èpic i uns relats breus. Considerava la novel•la com un gènere superficial ple d’enamoriscaments i d’aventures extravagants, per la qual cosa va voler donar-li consistència ideològica.
DEFOE, amb el seu Robinson Crusoe, fa una al•legoria de l’existència i una recreació del procés evolutiu que ha sofert la humanitat. La utilització de la primera persona, la insistència en els detalls més íntims de la vida quotidiana i l’estil clar i directe, doten la narració d’un realisme insòlit en obres anteriors, propi ja de la novel•la moderna.
Swift, utilitza les aventures de Gulliver per quatre països imaginaris, per fer una sàtira amarga del nostre món i per donar una visió pregonament pessimista i escèptica de la condició humana.
LA POESIA
Els poetes del divuit empren el vers per expressar les seues idees sobre la societat, les relacions humanes, l’art o la sàtira.
Poesia doctrinal. Exposen les seues idees reformistes com Voltaire, un dels intel•lectuals del segle XVIII més influents a Europa. En tots els seus escrits defensa la tolerància, el progrés, la igualtat, les llibertats polítiques i individuals dels ciutadà, etc.; idees noves que obriran les portes a la Revolució Francesa i a una nova etapa de la humanitat.
La faula. Serà un model, pres del segle anterior com La Fontaine, per transmetre la nova moral dominada per l’honestedat, la valoració del treball i de mèrit personal. A Espanya destaquen Iriarte o Samaniego.
La poesia satírica. La il•lustració, que es defineix per un esperit crític i polèmic, troba una forma perquè se’ls tinga en compte. És el cas de l’anglés Alexander Pope , poeta modern que pensa que la bona literatura no és producte de la inspiració sinó del treball i de la revisió constant dels textos.
Poesia de circumstàncies. Caracteritzada de vegades per la frivolitat, que mostra detalls sense importància o lloa alguna personalitat.
EL TEATRE
Encara que en l’actualitat poques obres del divuit es representen, el teatre tingué una gran importància en aquest període ja que permetia que els autors exposaren les seus idees de manera directa i fàcilment comprensible davant el públic burgés al qual desitjaven arribar.
Destaquen:
Les comèdies d’embolic . Un exemple: Las bodas de Fígaro i El barbero de Sevilla de Pierre-Agustin de Beaumarchais.
La comèdia de costums, el creador de la qual, Carlo Goldoni, adapta la tradición de la Comèdia de l’Art italiana al nou segle i dota els personatges de major profunditat psicológica.
El drama burgés, principal innovació teatral. Subgènere dramàtic on els personatges són de procedència burgesa i se li dóna importància a la sensibilitat.
El teatre d’idees . Utilitzà igualment el gènere còmic i el tràgic, el la línia marcada al segle anterior per Moliere i Rancine.
Des del punt de vista tècnic es caracteritza per:
1. Tres unitats: acció, lloc i temps
2. La versemblança per sobre la ficció.
3. La llei de la decència fa que cada personatge s’expresse en un llenguatge coherent a la classe social a què pertany.
4. No es barregen elements tràgics i còmics, encara que no està tan clar en Diderot que prepara el camí al futur drama romàntic.
L’ASSAIG
L’assaig era in gènere adequat per a l’expressió de continguts de tipus filosòfic, històric, polític, ètic, etc. El màxim representant fou el baró Montesquieu , amb profunds coneixements polítics, jurídics i científics va reflexionar amb un estil clar i elegant, a base de frases breus però molt precises i carregades d’intenció.
La Il•lustració
A començament del segle XVIII va sorgir a França un nou corrent filosòfic, literari i científic: la Il•lustració. Aquest moviment intel•lectual europeu, se centra en el període comprès entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del 1789.
La Il•lustració era fruit del progrés de la ciència i del pensament que volien obrir la ment humana i allunyar-la de la superstició i de la tradició. Anàlisi i inducció foren els procediments emprats per a conciliar allò positiu i racional a través de formes sensualistes i empiristes; la relativització dels principis conduí, així, a plantejaments predialèctics, al refús de la transcendència i al materialisme; el conjunt, unit a un extraordinari interès per les ciències fisicoquímiques i biologiconaturals, originà alhora un gran progrés en el terreny tècnic i un vitalisme preevolucionista.
Els il•lustrats creien que la conducta humana s’havia de regir per les normes de la raó i les relacions socials havien de tenir com a base la llibertat, la tolerància i la igualtat. Eren optimistes i confiaven en la capacitat humana per progressar i ser feliços.
Consideraven que els éssers humans naixien lliures i iguals en drets i que a través de la raó era com es podia assolir la veritat, i per això volien potenciar l’ús de la raó mitjançant l’educació.
La teoria política, des del jusnaturalisme, creà el principi del sobirà subordinat a la nació, de manera que el súbdit passà a ésser ciutadà. Proposaven un model de societat basat en les classes socials, grups que es diferenciaven per les relacions econòmiques.
Les idees de la Il•lustració són les idees motrius de la Revolució Francesa (1789).
Un dels projectes dels il•lustrats va ser la redacció i publicació de l’Enciclopèdia, que recollia tot el saber de l’època sobre ciència, art, tècnica, filosofia, etc., i que servia per difondre la Il•lustració per Europa i Amèrica.
Els intel•lectuals més destacats de l’època van contribuir en aquesta obra. Van dirigir-la conjuntament Denis Diderot (1713-1784) i Jean le Rond D’Alembert (1717-1783): matemàtic i físic. També hi va col•laborar Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) .
El Neoclassicisme
Moviment estètic de base intel•lectual originat pel cansament davant les fórmules del barroc final o l’esgotament de la seva capacitat creadora a la segona meitat del s XVIII. És el moviment artístic que correspon al pensament de la Il•lustració.
La raó triomfa sobre els sentiments i hi ha un retorn al Renaixement i a l’antiguitat clàssica. Es recerca l’harmonia, la bellesa ideal, la simetria i les proporcions.
Influïren en la seva aparició els descobriments arqueològics a Pompeia i a Herculà, l’aplicació de les doctrines acadèmiques i la difusió de noves tendències polítiques oposades al principi monàrquic tradicional.
Fou un moviment de curt predomini, que s’estengué per tot Europa i arribà a Amèrica.
El segle XVIII introdueix dues importants novetats en el panorama literari europeu que transformaran completament la manera d’entendre la creació literària, entesa com un fet útil més que purament artístic:
1. Reflexió i anàlisi racional de la vida.
2. Les obres de la burgesia augmenten en detriment de les de la noblesa.
La Il•lustració no deu entendre’s com una tendència o estil artístic, sinó com un moviment ideològic, un fenomen cultural caracteritzat per: racionalisme, empirisme, criticisme, desig de coneixement, utopisme, progrés i felicitat i reformisme.
Molts foren els escriptors que divulgaren la crítica a l’ésser humà. El projecte més complet, ambiciós i polèmic és l’ Enciclopèdia francesa dirigida per Diderot i D’Alembert, amb la participació de Voltaire, Rousseau o Montesquieu. Domina un esperit antitradicionalista i anticlerical cosa que li reportà censures, prohibicions i crítiques. Les seues idees:
Amor per la ciència, conseqüència de la raó i l’experimentació.
Defensa de la felicitat humana, assolida mitjançant reformes socials i polítiques de progrés.
Tolerància ideològica i religiosa.
Defensa del sistema parlamentari front a l’absolutisme
Deisme: creuen en Déu però no en la seua intervenció constant i pensen que la fe és personal.
Defensen la igualtat de totes les classes socials en contra dels privilegis de la noblesa.
LA NOVEL•LA
La gran aportació estrictament literària del segle XVIII és la dignificació de la novel•la. Causes :
Ascens de la burgesia que exigeix un gènere d’enteniment senzill i realista, que entretinga i que, a la vegada, expose les noves idees.
Apareix la dona, burgesa, com a nova lectora.
El racionalisme porta a novel•lar la vida quotidiana i a explorar detalladament els sentiments
Novetats en les formes:
Novel•la epistolar. Tant per a obres d’intenció crítica com sentimental.
Novel•la autobiogràfica. Igual fictícies que reals. Prepara el camí al romanticisme.
També es conrearan altres subgèneres de la novel•la com:
Viatges i aventures (Robinson Crusoe de Daniel Defoe ( o Els viatges de Gulliver de Johnatan Swift),
D’idees (Voltaire, Diderot o Rousseau),
Sentimental (Richardson, a Anglaterra) i
Eròtica, tant les que tenen una intenció moral o crítica social, com les purament immorals (les del Marqués de Sade.
VOLTAIRE, pseudònim de François-Marie Arouet, va escriure tractats històrics filofòfics, tragèdies, un poema èpic i uns relats breus. Considerava la novel•la com un gènere superficial ple d’enamoriscaments i d’aventures extravagants, per la qual cosa va voler donar-li consistència ideològica.
DEFOE, amb el seu Robinson Crusoe, fa una al•legoria de l’existència i una recreació del procés evolutiu que ha sofert la humanitat. La utilització de la primera persona, la insistència en els detalls més íntims de la vida quotidiana i l’estil clar i directe, doten la narració d’un realisme insòlit en obres anteriors, propi ja de la novel•la moderna.
Swift, utilitza les aventures de Gulliver per quatre països imaginaris, per fer una sàtira amarga del nostre món i per donar una visió pregonament pessimista i escèptica de la condició humana.
LA POESIA
Els poetes del divuit empren el vers per expressar les seues idees sobre la societat, les relacions humanes, l’art o la sàtira.
Poesia doctrinal. Exposen les seues idees reformistes com Voltaire, un dels intel•lectuals del segle XVIII més influents a Europa. En tots els seus escrits defensa la tolerància, el progrés, la igualtat, les llibertats polítiques i individuals dels ciutadà, etc.; idees noves que obriran les portes a la Revolució Francesa i a una nova etapa de la humanitat.
La faula. Serà un model, pres del segle anterior com La Fontaine, per transmetre la nova moral dominada per l’honestedat, la valoració del treball i de mèrit personal. A Espanya destaquen Iriarte o Samaniego.
La poesia satírica. La il•lustració, que es defineix per un esperit crític i polèmic, troba una forma perquè se’ls tinga en compte. És el cas de l’anglés Alexander Pope , poeta modern que pensa que la bona literatura no és producte de la inspiració sinó del treball i de la revisió constant dels textos.
Poesia de circumstàncies. Caracteritzada de vegades per la frivolitat, que mostra detalls sense importància o lloa alguna personalitat.
EL TEATRE
Encara que en l’actualitat poques obres del divuit es representen, el teatre tingué una gran importància en aquest període ja que permetia que els autors exposaren les seus idees de manera directa i fàcilment comprensible davant el públic burgés al qual desitjaven arribar.
Destaquen:
Les comèdies d’embolic . Un exemple: Las bodas de Fígaro i El barbero de Sevilla de Pierre-Agustin de Beaumarchais.
La comèdia de costums, el creador de la qual, Carlo Goldoni, adapta la tradición de la Comèdia de l’Art italiana al nou segle i dota els personatges de major profunditat psicológica.
El drama burgés, principal innovació teatral. Subgènere dramàtic on els personatges són de procedència burgesa i se li dóna importància a la sensibilitat.
El teatre d’idees . Utilitzà igualment el gènere còmic i el tràgic, el la línia marcada al segle anterior per Moliere i Rancine.
Des del punt de vista tècnic es caracteritza per:
1. Tres unitats: acció, lloc i temps
2. La versemblança per sobre la ficció.
3. La llei de la decència fa que cada personatge s’expresse en un llenguatge coherent a la classe social a què pertany.
4. No es barregen elements tràgics i còmics, encara que no està tan clar en Diderot que prepara el camí al futur drama romàntic.
L’ASSAIG
L’assaig era in gènere adequat per a l’expressió de continguts de tipus filosòfic, històric, polític, ètic, etc. El màxim representant fou el baró Montesquieu , amb profunds coneixements polítics, jurídics i científics va reflexionar amb un estil clar i elegant, a base de frases breus però molt precises i carregades d’intenció.
dilluns, 24 de febrer del 2014
Cap a la creació de la novel·la moderna
En el camí cap a la creació de la novel·la moderna Cervantes va haver de beure necessàriament en les fonts de tota la literatura anterior per a arribar a la consolidació dels trets que la definiran a partir de l'aparició d’ El Quijote. Hauríem d'esmentar gran quantitat d'obres de la literatura espanyola (des d’ El Poema de Mio Cid fins a El Lazarillo) i de la universal.
Per novel·la s'entenia en l'època de Cervantes el que avui entenem per novel·la curta, i era un gènere d'àmplia difusió a Itàlia però nul·la a Espanya. Cervantes va realitzar les seues Novel·les exemplars a imitació d'aquest gènere italià i, segons ell, va ser el primer a fer-ho a Espanya.
Els diferents tipus de narracions del segle XVI van ser "imitats" per Cervantes en El Quijote. No solament va arreplegar alguns dels trets de la novel·la de cavalleries, sinó també de la pastoril, de la bizantina, de la morisca i de la més recent picaresca: de totes elles hi ha un episodi creat "a imitació" i inserit en la primera part d’ El Quijote.
Podríem dir, sense molt risc d'equivocar-nos, que les va barrejar totes per a crear una nova, anomenada simplement novel·la. En aquest sentit, la segona part d’ El Quijote seria un producte ja "pur", sense els "ingredients" a la vista, com ocorria en la primera.
El Quijote i la creació de la novel·la moderna
A tots els títols esmentats anteriorment hauríem d'afegir el no menys important de "primera novel·la moderna". Per descomptat, aquesta obra no va poder sorgir del no-res; pel que fa a la nostra literatura, Cervantes va arreplegar el testimoni deixat mig segle abans per l'autor del Lazarillo.
La novel·la -tal com l'entenem des d’ El Quijote t- és un gènere derivat de l'èpica, però oposat radicalment a ella. En paraules de Gonzalo Sobejano:
"Mentre l'epopeia és obra de les passions afirmatives i naix de l'admiració del món, la novel·la és obra del contrast percebut entre un món segur i admirable que ja no es posseeix, i un món insegur i deficient en el qual s'està."
Resumim a continuació els trets que defineixen aquest gènere consolidat definitivament per El Quijote, tal com els resum Lucinio Alonso i uns altres:
a) Realisme o versemblança. Tret essencial de la novel·la moderna: creació d'una atmosfera a imatge del món real. "Cervantes va pintar un món variat, multiforme, que retrata l'estat de civilització del poble espanyol en un moment precís de la seua història".
b) Caràcter no heroic del protagonista. Ja no hi ha herois, sinó personatges, a diferència de l'èpica primitiva. "El Quijote és un simple gentilhome, nascut en un prosaic lloc de la Manxa, insatisfet amb la seua vida i ple d'il·lusions irrealitzables".
c) Evolució del caràcter del personatge al llarg de l'obra. En oposició als inamovibles herois cavallerescos, els personatges novel·lescos es van fent davant els ulls del lector.
A tots els títols esmentats anteriorment hauríem d'afegir el no menys important de "primera novel·la moderna". Per descomptat, aquesta obra no va poder sorgir del no-res; pel que fa a la nostra literatura, Cervantes va arreplegar el testimoni deixat mig segle abans per l'autor del Lazarillo.
La novel·la -tal com l'entenem des d’ El Quijote t- és un gènere derivat de l'èpica, però oposat radicalment a ella. En paraules de Gonzalo Sobejano:
"Mentre l'epopeia és obra de les passions afirmatives i naix de l'admiració del món, la novel·la és obra del contrast percebut entre un món segur i admirable que ja no es posseeix, i un món insegur i deficient en el qual s'està."
Resumim a continuació els trets que defineixen aquest gènere consolidat definitivament per El Quijote, tal com els resum Lucinio Alonso i uns altres:
a) Realisme o versemblança. Tret essencial de la novel·la moderna: creació d'una atmosfera a imatge del món real. "Cervantes va pintar un món variat, multiforme, que retrata l'estat de civilització del poble espanyol en un moment precís de la seua història".
b) Caràcter no heroic del protagonista. Ja no hi ha herois, sinó personatges, a diferència de l'èpica primitiva. "El Quijote és un simple gentilhome, nascut en un prosaic lloc de la Manxa, insatisfet amb la seua vida i ple d'il·lusions irrealitzables".
c) Evolució del caràcter del personatge al llarg de l'obra. En oposició als inamovibles herois cavallerescos, els personatges novel·lescos es van fent davant els ulls del lector.
d) Consciència de l'enfrontament entre l'individu i la societat. Tema essencial en El Quijote.
i) Coherència interna del relat. La novel·la renaixentista es va caracteritzar per la presència de diverses aventures no relacionades. "Cervantes aconsegueix en la seua novel·la integrar tots els personatges i esdeveniments entorn del Quijote, la qual cosa proporciona unitat i coherència a les dues llargues parts que es compon la novel·la".
f) Narració dialogada. El diàleg de la novel·la moderna "ha de ser heterofònic, és a dir, cada personatge ha de parlar amb veu pròpia, de manera que les seues paraules servisquen a més per a la seua caracterització".
En conclusió:
Les innovacions del Quijote són tan importants que convertiran l’obra en punt de referència del gènere novel·lístic a partir del segle xvii. Entre les seues aportacions, convé destacar:
Resumeix tots els gèneres novel·lístics del segle xvi mitjançant la inserció d’històries posades en boca de diferents personatges.
El narrador de la novel·la es multiplica (Cide Hamete Benengeli, els personatges narradors, el propi autor) i adquireix diferents punts de vista (objectivisme, subjectivisme, narrador dubitatiu).
Mescla realitat i ficció, i elimina la diferència que hi havia entre novel·les idealistes (pastoril i cavalleresca) i realistes (picaresca).
El diàleg entre els personatges es converteix en element fonamental, ja que a través d’ell s’assisteix a la seua evolució psicològica. Enfront d’altres obres del xvi, els personatges del Quijote alteren la seua personalitat i caràcter des del principi fins al final de la novel·la.
Introdueix noves tècniques, com les diferents perspectives sobre un fet o la narració simultània d’accions que coincideixen en el temps.
Aposta per l’ humor, aconseguit mitjançant procediments lingüístics (acudits, equívocs, inadequació de registres lingüístics) o la narració de situacions còmiques.
Inclou la literatura dins de la literatura, cosa que l’autor aprofita per donar la seua opinió sobre la creació artística.
dimecres, 8 de gener del 2014
EL TEATRE FRANCÉS AL SEGLE XVII
Us convidem a navegar per la xarxa des d’aquesta pàgina de Pablo Iglesias Simón, professor de la RESAD (Real Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid), on , a part d’una presentació molt didàctica de la posada en escena del teatre francés del segle XVII, hi trobareu enllaços que us transportaran a l’interior d’aquelles sales franceses (Hôtel de Bourgogne o Palais Cardinal-Palais Royal) on es desenvolupà el teatre dels grans dramaturgs Rancine o Molière
La Comédie-Française o Théâtre Français és el primer i únic teatre nacional de França, el qual està directament subvencionat per l'estat. És també un dels pocs que compten amb la seva pròpia companyia d'actors. Es troba al 1r arrondissement de París.
La Comédie-Française fou fundada per un decret de Lluís XIV el 24 d'agost de 1680 per tal d'unir les dues companyies parisines de teatre d'aquell temps: l'Hôtel Guénégaud i l'Hôtel de Bourgogne. El repertori de l'època consistia en una col·lecció d'obres teatrals de Molière i de Jean Racine, així com també d'unes quantes obres de Pierre Corneille, Paul Scarron i Jean Rotrou.
(Comédie-Française, a finals del segle XVIII) (Vista interior)
La Comédie-Française o Théâtre Français és el primer i únic teatre nacional de França, el qual està directament subvencionat per l'estat. És també un dels pocs que compten amb la seva pròpia companyia d'actors. Es troba al 1r arrondissement de París.
La Comédie-Française fou fundada per un decret de Lluís XIV el 24 d'agost de 1680 per tal d'unir les dues companyies parisines de teatre d'aquell temps: l'Hôtel Guénégaud i l'Hôtel de Bourgogne. El repertori de l'època consistia en una col·lecció d'obres teatrals de Molière i de Jean Racine, així com també d'unes quantes obres de Pierre Corneille, Paul Scarron i Jean Rotrou.
dimarts, 7 de gener del 2014
3.1. LA LÍRICA PETRARQUISTA AL RENAIXEMENT I AL BARROC
Francesco Petracco, més conegut com Petrarca, és una figura fonamental per a comprendre el Humanisme, com a moviment filosòfic, cultural i filològic que al segle XIV, va començar a estendre's per tot Europa, preludiant el Renaixement.
La professora Roxana Recio, prestigiosa hispanista de la Creighton University, i especialista en Petrarca, ha participat, durant la seva estada a Espanya, en el Màster de Postgrau de la Uned titulat: Literatures hispàniques en el context europeu, llançant llum, amb les seves investigacions, sobre les influències que, aquesta eminent figura de les lletres, va tenir a la Península Ibèrica, marcant també, l'adveniment de moviments literaris, com el Segle d'Or Espanyol.
INTERVENEN: Julia Butinyà, Medievalista i Professora de Filologia Catalana Uned, Roxana Recio, Hispanista i Professora Creighton University Omaha, Nebraska i Ramón Areces, Alumne Màster UNED Literatures hispàniques en el context europeu.
dijous, 12 de desembre del 2013
Us recomane que llegiu algun conte del Decameró. Us en deixe tres que he trobat buscant a la xarxa i que us donaran una mostra de quina classe de relats els ajudaven a passar el temps a aquelles set xiques i tres xics, allunyats de l'epidèmia que es vivia a Florència.
1.Masetto de Lamporecchio, fingint-se mut, es fa hortolà d'un convent de monges que porfidiegen per ajeure's amb ell.
GIOVANNI BOCACCIO
2.Narració vuitena: Anastasio degli Onesti, molt ric per herència del seu pare i del seu oncle.
3.Un palafrener jeu amb la dona del rei Agilulfo, la qual cosa aquest nota. Busca l'home i li talla el cabell, mes ell el talla a tots els altres i així es lliura d'una desventura.
dilluns, 9 de desembre del 2013
Com supose que esteu llegint "L'Infern" de Dante, us propose un exercici
Poseu-vos el vídeo que teniu a continuació, en pantalla completa, us poseu els auriculars de so, apagueu el llum i deixeu a les fosques l'estança on estigueu i... gaudiu de la música de Mozart (Requiem - Lacrimosa ), mentre, aneu visualitzant aquestos extraordinaris gravats que Gustave Doré realitzà en 1861 per donar imatge al versos de Dante. Intenteu endinsar-vos en el viatge circular a través dels nou cercles de l'Infern i recreeu-vos en l’ imaginari de Dante tot recordant els cants que heu llegit.
Poseu-vos el vídeo que teniu a continuació, en pantalla completa, us poseu els auriculars de so, apagueu el llum i deixeu a les fosques l'estança on estigueu i... gaudiu de la música de Mozart (Requiem - Lacrimosa ), mentre, aneu visualitzant aquestos extraordinaris gravats que Gustave Doré realitzà en 1861 per donar imatge al versos de Dante. Intenteu endinsar-vos en el viatge circular a través dels nou cercles de l'Infern i recreeu-vos en l’ imaginari de Dante tot recordant els cants que heu llegit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)