LITERATURA UNIVERSAL DE 2n DE BATXILLERAT

XXXIV EL GAT

2011-04-04T17:01:00.000+02:00

Bodelaire va dedicar tres poemes sencers als gats, aquest, el LI i el LXVI, però en cada un el tracta amb una simbologia diferent. En el poema que ens ocupa la simbologia queda clara i evident: associa el gat a la imatge de la dona. Com ho aconsegueix serà l’objecte del nostres estudi.

La primera cosa que s’observa és l’estructura externa del poema: dues estrofes de quatre versos i dues de tres, és tracta doncs, en aparença, d’un sonet on s’hi alterna un vers d’art major (dec asíl•lab) i un d’art menor (octosíl•lab) que li proporciona un ritme capritxós al poema.

Si ens fixem en l’ inici de les estrofes descobrirem el sentit del text poètic mitjançant la pròpia estructura sintàctica: Vine.... Quan.....veig..... I....

                                 Vine, gatet, al meu pit amorós

                                    -les urpes, a l’amagatall-

                            i deixa’m submergir-me en els teus ulls,

                                      barreja d’àgata i metall

                          Quan amb els dits t’acaricio ben a pler

                                el cap i el llom flexible,

                         i quan la mà va i s’embriaga de plaer

                             palpant-te el cos elèctric,

                        veig la figura de l’esposa. El seu esguard,

                              com ho és el teu, amable bèstia,

                        profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.

                             I, des dels peus fins a la testa,

                         neda un airet subtil i un perillós perfum

                           tot al voltant del seu cos bru.

              Comença amb una oració, que abraça tota la primera estrofa, mitjançant un verb que expressa ordre “Vine” i immediatament n’apareix el destinatari, “gatet”, forma diminutiva que xoca amb el titol “El gat”, possiblement perquè quede clar que l’animal rep la tendresa del jo poètic, de Baudelaire, el sentiment del qual vers aquest ésser queda patent amb l’adjectiu “al meu pit amorós”, que vindrà a contrastar amb la càrrega significativa del segon vers: li diu que amague “les urpes”, ungles dels depredadors, en clara contraposició a la imatge tendra i dolça del vers anterior. Amb la conjunció copulativa “i”, afig una altra ordre, en aquest cas en forma de petició, “deixa’m”, la finalitat de la qual ve expressada mitjançant l joc lingüístic de la metàfora “submergir-me en els teus ulls”. Observem allò que és propi del simbolisme i és que usa imatges amb un valor més profund que la metàfora, aconseguint mostrar una realitat en clau metafísica. El sentit figurat suggereix: capbussar-se, endinsar-se, unir-se a ell, a traves dels seus ulls, dels ulls del gat que, per si no queda clara la significació d’aquesta imatge, al quart vers l’explica, una altra vegada, amb l’ús de la connotació dels mots i de l’oposició de significat: “barreja d’àgata i metall”, és a dir, combinació de la pedra preciosa, representant la bellesa, i de l’element químic, representant de la vulgaritat. Els ulls són un altre símbol que Baudelaire farà servir als seus poemes. Clar exemple de la idea del simbolisme que considera el llenguatge poètic com evocador i suggeridor de les emocions.

          La segona estrofa enceta una oració que acabarà al principi de l’estrofa següent i que ve a marcar la comparació entre el gat i l’esposa. L’analogia no és un recurs modern sinó més bé universal que facilita la descripció, però la novetat en Baudelaire és que pretén transmetre una doble vessant, la del món i la de l’esperit, la de la realitat i la del sentiment, i ho aconsegueix a l’ eliminar tot element heterogeni, diferent, que no se centre en el món i en el artista, en el objecte i en el subjecte i, amb un llenguatge que provoca una “màgia suggestiva”. Veiem-ho: primer els dits acaricien el cap i el llom en combinació amb el plaer que li suposa (objecte-subjecte, matèria-esperit). Després, el llenguatge carregat de retòrica amb la metonímia sinestèsica “la mà va i s’embriaga de plaer”, a l’unir-se diferents sensacions (embriaguesa, plaer) relacionades amb la part pel tot (la mà). Però, per escapar de la brutal realitat projecta la imaginació cap a l’èxtasi amb una cadència, que el porta d’acariciar-lo ben agust a emborratxar-se de satisfacció, encara que la seua natural frustració l’aboca a un cos “elèctric”. És la imatge del gat eriçat davant de l’enemic, del temor, d’estar a la defensiva, sorprén. Sorprén l’estat plaent del poeta i l’estat agressiu del gat. I amb aquesta idea acaba l’oració i el símil : “veig la figura de l’esposa”, és a dir que en les seues relacions amb l’esposa (Baudelaire anomenava així a la seua amant Jeanne Duval) són descrites comparant el comportament del gat i de la dona, i entenent doncs, que aquesta és esquerpa, abrupta, feréstega.

Segueix, ara ja amb una evidència absoluta, comparant el gat i la dona i s’hi centra en la mirada per qualificar-la de profunda i freda, que sega i esquerda “com una fletxa”, un altra comparació que se supera amb el pes simbòlic i plàstic de la fletxa, una arma que mata. Crida l’atenció com el poeta s’adreça al gat, no a la persona, a la dona, a l’amant, no, ho fa a l’animal. Li parla directament “com ho és el teu” que, amb l’ajuda de l’ oxímoron “amable bèstia” expressa un estat anímic complicat mitjançant l’antítesi desesperada, la dissonància lèxica per unir allò que normalment no es pot unir. O siga que apel•la el gat perquè tot i ser una bèstia és amable? Aquestos recursos equívocs i paradoxals li permeten a Baudelaire escapar-se de la trivialitat i revestir-la d’una bellesa amb un encant agressiu, combatiu, violent.

            Enceta l’última estrofa amb el connector d’addició “i” per continuar amb la comparació, amb l’analogia entre el gat i “l’esposa” (Jeanne Duval). Fixem l’atenció en que la cadència que havia iniciat com l’inici de l’èxtaxi arriba al final amb la calma, possiblement amb l’orgasme. De nou, amb l’ajuda de l’oxímoron i el contrast, “neda un airet subtil i un perillós perfum”, ofereix una resistència a la comprensió immediata, cerca la sorpresa, l’ambigüitat. Amb el joc lingüístic de la retòrica aconsegueix trencar amb tota realitat i, sinó, analitzem el significat d’aqueixes figures retòriques. L’oxímoron expressa un absurde: que l’aire o el perfum “neden”; amb la contradicció que suposen aquest dos conceptes el lector n’ha de crear un tercer. I si, a més, li afegim el contrast entre “sutil”, fi, delicat, i “perillós”, arriscat, temerari, serà la imaginació del receptor la que actue. Es podria entendre a l’unir nedar-subtil, i nedar-perillós que s’hi trobe entre flotar i naufragar, entre el plaer i l’angoixa, entre el cel i l’infern. Aconsegueix així la veritable funció de la nova poesia que és la imaginació com a capacitat per a descobrir una suprarrealitat que existeix al món. La poesia moderna trenca amb la realitat i el llenguatge preestablert i mostra un diversitat d’aspectes ben contradictoris.

              Per finalitzar l’anàlisi del poema, dues matisacions: el símbol del perfum és una constant en la poesia bodeleriana i ací vindria a significar com una espècie de verí, de somnífer, que et destrueix, que és “perillós”; i la referència explícita a l’actriu mulata Jeanne Duval amb les úlimes paraules “cos bru”.

El poema XXIV “El gat” pertany al cicle temàtic de l’amor i, més concretament al cicle de poemes que giren al voltant de Jeanne Duval.

Jeanne Duval és una mulata que ell va conèixer tornant del seu viatge a les Illes en 1842. Després d'haver conegut la bellesa de les dones de color en l'illa Maurici, el poeta es va enamorar bojament d'aquesta dona, que li recordava l'exòtic d'aqueix viatge. Anomenada pel poeta la Venus Negra, Jeanne es podria definir, segons la distinció de gèneres femenins feta per Baudelaire, com una barreja dels dos, és a dir, un Àngel i un Dimoni. Doble personalitat que també recorda la doble aspiració del poeta cap a Déu i Satán. Es tracta doncs de la dona sensual, bella, innocent en aparences però també temptadora, perillosa i infidel. Per ella sentirà una passió carnal que al llarg de la seua vida es convertirà en dependència i que li impedirà separar-se completament d'aquesta dona. Jeanne és considerada moltes vegades com la personificació de la dona animalizada, la dona bruta, temptadora, pecadora. No era molt llesta (confirmat pel seu ex amant), la qual cosa podria explicar l'ambivalència dels sentiments de Baudelaire al seu respecte. En efecte, per a ell es tracta tant d'un objecte d'amor com d'odi, però encara que lluite roman encadenat a ella. Els poemes que li dedica són l'expressió d'un amor tendre i agraït, deixant a un costat els múltiples rancors i retrets. Es tracta d'un cicle d'amor carnal, una passió incontrolable que Baudelaire no va saber realment controlar, posseït pels efectes perillosos característics de l'encant de cada dona. La seua història amb ella es podria veure com una baixada cap als inferns, que va començar amb la primera mirada. Quan es va adonar el poeta que aquesta dona era la seua perdició va voler deixar-la però es va sentir culpable per deixar-la i en deute. La seua relació no va ser gens monòtona, passió i amor incontrolable alternaven amb ruptures i separacions que portaven l'autor a un estat de depressió, de spleen. És sorprenent de totes maneres veure a un home, encara que molt feble enfront de les dones, posar-se en un estat de servitud carnal pel que fa a una dona estúpida, vulgar, alcohòlica, cobejosa i infidel. Però el que arriba a xocar-nos és que va romandre amb ella, fins i tot quan ella estava en el període de la seua vida que més menysprea Baudelaire en l'evolució d'una dona, l'envelliment. Una de les hipòtesis seria veure a Jeanne Duval com a objecte subtil de depravació; potser al seu pesar, ella es va tornar objecte del sadisme de la passió que el poeta sentia cap a ella. En fi, el cicle de Jeanne Duval és sens dubte el més important ja pel nombre de poemes, divuit en totalitat, però també per les repercussions que va tenir aquesta Venus Negra en la vida i escriptura de Baudelaire.

XLIX El Verí

2011-04-04T16:42:00.004+02:00

Amb el poema El verí ens introduïm en un nou cicle de poesia amorosa. El canvi de to és important. Després del cant de l'amor passional i el cant de l'amor cavalleresc, aquesta és l'última simfonia que presenta analogies amb la tardor “igual que un sol que es pon en un sol ennuvolat” . El cel i el sol tardorenc, una inspiració intimista i suggeridora, tot a mig fer, negres de lluentors irisades, de jacint i d'or, contrasta amb l'evocació rutilant i atractiva del cicle de la Venus negra i amb les evocacions fervents del cicle de l'amor platònic. I d'igual manera, apareix un nou sentiment que el poeta- psicòleg intentarà analitzar amb absoluta felicitat i que es traduirà en una obra de gran bellesa. Aquest sentiment és l'amor – tendresa.

L’ atmosfera tardorenca és molt adequada a aquesta psicologia de clarobscur afectiu, de nostàlgica tristesa i de deixadesa.
El cicle de tardor inclou una seqüència d'onze poemes, com Le Poison, Ciel Brouille, Le Beau Navire, L’ invitation au Voyage, L’ irraparable, Causerie, Chant d’ automme, A une Madone, Sonnet d’ Automne.,L’ Amour du Mensonge. Podem afegir-hi Le Jet d’ Eaur, que és una atribució menys encertada, però la tonalitat de la forma -més culta que espontània- s'acosten perfectament a les recerques musicals que caracteritzen els altres poemes d'aquesta vena poètica, com a L’ Invitation au Voyage, per exemple, on el centre d'aquestes converses amoroses són amb una dona, respirant la tendresa i l'afecte poc cerebral, de naturalesa submisa i apagada però sempre graciosa i amable, la bonica actriu de la Porte de S.Michel- Marie Daubreu.

Endevinem alguns trets de la seua fisonomia a través dels poemes de Baudelaire: els ulls verds( Le Poison, Chant d’ Automme), d’una pell clara( Causerie) i el front pàl•lid (L’amour du Miensange), carns opulentes que li donen un aire de vigor i fortalesa ( Le Beau Navire: gruixudes esquenes, goles esplèndides, braços musculosos) contrasten amb la seva naturalesa sensitiva sempre pròxima al plor ( L’Invitation au voyage: els paisatges mullats i els cels nuvolats són la imatge dels seus ulls plorosos).
Sabem pels seus contemporanis que ella tènia una abundant cabellera daurada i un rostre extremadament atractiu, que Madame Marie Daubrun (anagrama de Marie Brunaurd) va nàixer el 1828. Artista sense dons excepcionals, però d'un ofici segur i delicat, dels més graciosos dintre de la seua interpretació, ella agradava a tots. De 1846 a 1860, la van veure sobre l'escena dels principals teatres de Paris, principalment en la Porte Sant-Martin. Això li aportaria un gran èxit amb la Belle aux cheveux d’or i en Sanglier dónes Ardennes. Baudelaire la va conèixer al taller d'un pintor que treballava en el seu retrat. El nom del pintor va quedar ignorat, però una carta del poeta -sense data- dirigida a Marie mostra l’últim enamorament del seu model.
La carta conta les circumstàncies de la trobada i permet, apropant alguns punts de referència, situar el principi la relació el 1852. La jove actriu no tenia, és veritat, el cor lliure en el moments en què ella rebé aquest homenatge de mística adoració; però poc a poc, ella va cedir a la inclinació de Baudelaire, encara que ella estava sempre desorientada per les tristeses impenetrables i les estranyes actituds del seu amant. La relació dura al voltant de cinc anys, tallada per llargs intermitents producte de les gires que l’actriu feia a províncies i a l’estranger. Açò es veu en l’estada dels dos a Marsella, on estigueren junts i se’ls va unir un company alegre, agradable, transparent, més agradable que el trist analista de spleen. Aquest company és Théodore de Banavill. Els dos poetes es feren molt amics.
La carta a Maria és de les més significatives, manifesta en relació amb aquesta última el mateix culte desinteressat i ideal que s’instaurà en favor de Madame Sabatier. Baudelaire des de fa molt de temps, no manté amb Jeanne Duval res més que relacions “paternals” que dicten la generositat i la pietat, ara busca conquistar la possessió de si mateix, torna a resar, sent la necessitat d’ajuda espiritual i de protecció front a les seues debilitats, busca un exemple lluminós que, sobretot, l’eleve i li done calor al seu cor.
Amb Marie Daubrun , l’enamorat canvia d’estat i un capítol de amor tendre s’instal•la en la vida del poeta i en la psicologia del seu llibre.

El vi pot revestir la més bruta cofurna (habitacle, tuguri)

amb luxe prodigiós

i fa sorgir més d’un pòrtic de faula

Amb l’or del vapor roig que té,

igual que un sol que es pon en el cel ennuvolat.

        L'elogi del vi condensa les visions màgiques que el poeta reprèn com a tema dels divertiments del seu llibre L’intermède du vin, que fa d'epíleg als Tableaux parisiens.
       El fabulós pòrtic que sorgeix en l'or del seu vapor roig és una indicació reveladora de les visions elaborades en el més profund de la consciència. In vino veritas! Un somni exòtic i misteriós, colorista i fantàstic, s'apareix així i es deixa endevinar a intervals a través de la poesia baudeleriana , i aquest somni evoca una ciutat meravellosa, desapareguda fa milers d'anys en un Orient llegendari i contrària a l'Orient apocalíptic que apareix en els Nouveaux cieux i en la Nouvelle terre. Aquesta ciutat geomètrica com les ciutats de les miniatures, envoltada de torres i de muralles i merlets tallades en gemmes que està banyada per ones d'un mar sempre blavós i sota la llum d'un cel eternament brillant .En Des Bénéditions, fa una discreta al•lusió a les joies perdudes de l'antiga Palmira. En La vie anterieure, ens acosta allí on podem albirar en l'esplendor dels sols marins, els seus majestuosos pòrtics i els seus pilars de basalt. En La Chevelure evoca el seu gloriós port, on les arquitectures dels vaixells es perfilen en or i moaré i en l’Invitation au voyage ens suggereix l'ordre, la calma, el luxe i la prestigiosa bellesa. Li Rêve parisien és una projecció oberta sobre les perspectives d'aquest somni, en el qual brillen, entre estanys i columnates les pedres precioses i la cascades encantades. Finalment, Li Voyage, monumental poema que recopila els temes de l'epopeia recorda també la glòria de les ciutats sota el sol del vesprejar.

        Baudelaire, en presentar l'obra d'Edgar Poe, parla de les creacions del seu predecessor, de les seues pròpies i de les ideals construccions quan diu: A voltes, escapades magnífiques, plenes de llum i de color s'obrin de sobte en els seus paisatges i veiem aparèixer en el fons dels seus horitzons, ciutats orientals i arquitectures esvaïdes per la distància, on el sol vessa pluges d'or…..?

L’opi engrandeix allò que no té límits,

allarga l’infinit,

aprofundeix el temps, furga la voluptat (plaer sexual)

i emplena els cors de plaers

negres i ensopits, enllà de llur capacitat

         Després dels miratges del vi, les fantasmagories engendrades per l'opi…. Baudelaire ha sigut conegut com un intoxicat pels estupefaents. Aquesta és la primera exageració manifesta, degut en part a les seues fanfarronades. A dir veritat, es va lliurar a aquest vici per curiositat, i després per desànim, però per molt deplorable que haja segut aquesta debilitat, mai no ha degenerat en dependència.
De vegades recorria a l’ús de la drogues. Sense parar, anava i vènia, i les seues reaccions són la prova de la seua vitalitat espiritual “ Jo em jure prendre d'ara endavant les regles següents, per regles eternes de la meua vida… obeir els principis de la més estricta sobrietat, on el primer és la supressió de tots els excitants, siguen quins siguen”.
         El tema dels estupefaents va interessar de manera especial a Baudelaire. Ell veié com un mitjà d'explorar la vida secreta de l'ànima i d'estudiar-la. Sota una forma augmentada pel tràngol de les al•lucinacions, els fenòmens psicològics, els que ordinàriament s'ocultaven a la observació i a la introspecció. Un llibre particularment instructiu ha eixit d'aquesta recerca, Els Paradisos artificials, un llibre de forma polida i poètica que es dirigeix als més cultes. Dues monografies principalment formen aquesta singular obra: una consagrada al haixix i una altra a l'opi. Sobre aquest últim, el poeta tenia per guia una obra molt important a Anglaterra, anomenada Confessions d'un anglés opiómano de Thomas Quinze, gran escriptor que confessa la seua passió per l'opi i descriu les seues impressions en les frases, en els èxtasis , en els curiosos abatiments de l'embriaguesa…

       Quan més tard, a Brussel•les, presenta el seu llibre en una conferència en el Cercle de les Arts, parlarà de les intencions que presideixen la composició dels Paradisos Artificials. En el seu exordi diu “Vull fer un llibre, no pura fisiologia, sobretot, de moralitat. Vull provar que els buscadors de “Paradisos” construeixen el seu infern,el preparen, el caven, amb un èxit, la precisió del qual, tal vegada, els atemoreix.

Però res d’això no val aquest verí que vessen

el ulls que tens, de color verd,

llacs en què l’ànima em tremola i es veu a l’inrevés...

Van els meus somnis, en corrua(filera),

a sadollar-se en aquests gorgs (clots) amargs.

Però res d’això no val el pèrfid, gran prodigi

de la saliva teva, que mossega

i duu a l’oblit una ànima innocent,

i, arrossegada pel vertigen,

la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort!

La mirada, el bes, aquests són els ‘’verins’’ suprems dels quals el poeta canta la seua embriaguesa. La seua atenció amorosa és sempre sol•licitada pels ulls de l'estimada (cf. ‘’Le Flambeau vivant’’ i ‘Yeux de Berthe’’)
La imatge que expressa culte a la mirada, com a llacs on vénen a calmar-se els somnis. L'ànima de l’amant es reflecteix tremolosa en els ulls verds de Marie… preludi d'un èxtasi l'última estrofa del qual és la vertiginosa consumació.
Els últims versos de ‘’Poison’’ permeten decidir ràpidament la qüestió: el poema acaba en les ribes de la mort…l'amor, la mort, temes universals de tot lirisme freqüentment oposats, més freqüentment associats, troben ací un punt de fusió .

      La primera estrofa i la segona comencen amb un referent clar: la primera el vi i la segona l’opi, ambdues pretenen explicar els seus efectes i la manera com ho fa Baudelaire serà el motiu de la nostra anàlisi.
Comencem pel vi. Ja des dels primers versos observem l’antítesi brutal de Baudelaire “bruta cofurna” front a luxe prodigiós”. És de destacar que allò que fa possible aquesta unió de significats és el vi, els efectes del qual transformen la visió de la realitat més nefasta ( un tuguri i, a més, brut) transformant-la en una il•lusió afavoridora (el luxe miraculós, extraordinari, per no ser real). La següent conseqüència de l’embriaguesa és una imatge, pròpia de Bodelaire, “un pòrtic de faula”, com he explicat més amunt, que evoca la glòria de les ciutats llunyanes. Allò que ho fa possible és “l’or del vapor roig” del vi, l’oxímoron permet la lliure imaginació del lector a construir una tercera imatge ja que or és de significat oposat a roig i de igual manera el vapor no és roig. Es podria entendre que el color roig seria el color del vi i que es projecta en els efluvis que hi desprén, i la seua vàlua, la seua riquesa, vindria expressada amb el terme de l’or. Finalitza el quintet amb una comparació, una comparació plàstica i estètica que indicaria la indefinició, la confusió, la vaguetat de la imatge del sol darrere d’una nebulosa.
Quant a l’opi, dóna la impressió de més voràgine, d’una reacció més accelerada, més extrema, i sinó fixem-nos en la construcció de les oracions que es precipiten a expressar què produeix els seu subjecte, l’opi: engrandeix, allarga, aprofundeix, furga i emplena. Mentre el vi era el subjecte de dos verbs, de dues accions, “pot revestir i fa sorgir”, l’opi ho és de cinc. Ara l’absurd, el caos, ve determinat per l’abundància de l’oxímoron en una construcció de complement directe i que vindria a representar el contrast entre l’acció i l’objecte que la delimita: engrandeix allò que no té límits, allarga l’infinit, aprofundeix el temps, furga la voluptat i emplena els cors. Per entendre millor l’última idea traduïm literalment els dos últims versos: “i omple l’ànima de plaers negres i lúgubres més enllà de la seua capacitat”, és a dir que vessa, desborda, l’ànima amb uns plaers tètrics, tenebrosos, infernals.
Crida l’atenció que mentre que al vi li atribuïa algun atribut valuós com és l’or en el cas de l’opi no dóna treva, no n´hi ha ni una sola escletxa per on es puga colar una concessió al benefici.
Els dos quintets següents comencen en una estructura en paral•lel
                            “Tout cella ne vaut pas le poison qui découl
                             de tes yeux...”

                             “Tout cella ne vaut pas le terrible prodige
                               de ta salive...”

Aleshores les dues primeres estrofes vindrien a ser un prefaci a les altres dues. El poeta necessita descriure els efectes de les drogues per contrastar, per comparar amb els poders que té la seua amada.

Si abans eren el vi i l’opi els narcòtics, ara ho seran els ulls i la saliva, la metonímia referida a la seua amant. Ara serà la metàfora la que transmeta les imatges colpidores “el verí que vessen els teus ulls de color verd”, “llacs en què l’ànima em tremola i es veu a l’inrevés”. S’interpreta que són les llàgrimes, en la bellesa d’uns ulls verds, les que enverinen el poeta i potser la crital•linitat el fa veure-s’hi reflectit i, per això, invertit. Segueix el joc retòric del llenguatge metafòric i de la dissonància lèxica de l’oxímoron “els meus somni venen en massa a beure en aquestes profunditats amargues” per a expressar que les seues fantasies, els seus anhels, esdevenen dolorosos, tristos, amargs per empassar-se el verí de l’amada.
L’última estrofa porta a una gradació in crescendo; igual que havia fet amb el vi i l’opi, ara ho farà amb els ulls i la saliva. Comença amb els plors que fan mal però ara amb els mossos que aniquilen “una ànima innocent” i la porten al torbament, a l’angoixa i l’arrosseguen fins a la mort. Es podria interpretar la imatge de la dona com una serp, l’amor de la qual pot ser mortífer

BOVARISME

2011-03-20T23:06:00.002+01:00

1. DICCIONARI DE TERMES LITERARIS

(Der. de Bovary.)

Adjectiu derivat del cognom de la protagonista de Madame Bovary, novel•la de Gustave Flaubert, que va encunyar J. de Gauthier per a designar un estat d'ànim caracteritzat per l'exaltació malaltissa de la imaginació. Afligida d'aquest mal, a causa de les seues lectures juvenils de novel•les romàntiques, la protagonista del relat se suïcida, incapaç de suportar la vulgaritat que l’ envolta. L'estereotip creat per Flaubert torna a ser tractat, amb més o menys variacions, per altres novel•listes de finals del segle XIX, com Clarín en La Regenta.

2. BOVARISME:

(Terme francés bovarysme). (Madame Bovary: Flaubert). Cas de les joves insatisfetes, en qui una barreja de vanitat, d'imaginació i d'ambició els condueix a aspiracions per sobre de la seua condició particularment en el domini sentimental (A. Porot).

Nombrosos assajos han descrit l'actitud de la protagonista com una forma especial de “quijotismo” (Sales, 1982) 16. El parangó ja és clàssic, i són molts els estudis que aprofundeixen en la qüestió des de llavors (Vargas Llosa, 1981) 17. Quijotismo i bovarismo, naixen de l'afany de glòria, del desig apressant de ser protagonistes de successos gloriosos, lluny de la grisa existència quotidiana. Per al Quixot, aquells successos seran d'índole heroica; per a Emma, d'índole amatòria; el gentilhome manxec voldrà ser l'heroi de grans gestes, la xicotetaburgesa normanda, de grans amors.

El Cavaller de la Trista Figura veurà gegants en els molins de vent; la dona del metge de Yonville veurà un Tristán en qualsevol passant de notari o qualsevol llibertí madur que només estan a la caça d'ocasions per a aprofitar-les. Hi ha, amb tot, una diferència radical entre el manxec i la normanda: aquell es retroba amb el seny al final de la seua vida, mentre que Emma acabarà derrotada després d'haver-se rebel•lat contra el pes de la moral i els convencionalismes per a trobar-se amb la histèria i el suïcidi al final dels seus dies.

3. COMPLEX DE BOBARY

Anomenat més correntment "bovarisme", deriva de la famosa novel•la de Gustave Flaubert "Madame Bovary". En termes psicopatológicos, el bovarisme consisteix en una alteració del sentit de la realitat, d'arrel esquizoide, per la qual una persona es considera una altra de la qual realment és. Va introduir el terme el psicòleg francés Jules de Gaultier, abans de l'adveniment de Freud i de la psicoanàlisi.

En els primers anys del segle XX la psiquiatria introdueix el terme bobarisme per a designar un estat psicopatològic relacionat amb la personalitat d'Emma Bovary, açò és a grosso modo la satisfacció immediata i exclusiva de les nostres sensacions: la imaginació brolla, els nervis s'agiten, el cor s'accelera, l'adrenalina puja, es produeixen identificacions per tot arreu, i el cervell es confon momentàniament allò momentani amb allò novel•lesc.

Seria alguna cosa així com el poder que té l'home de concebre’s diferent de com és, i en conseqüència fer-se una realitat fictícia i jugar un rol que intenta sostenir malgrat la seua naturalesa vertadera i malgrat els fets

TÈCNICA NARRATIVA: EL PUNT DE VISTA, L’ESTIL DIRECTE, INDIRECTE, INDIRECTE LLIURE EN MADAME BOVARY

2011-03-03T03:02:00.003+01:00

Primer que res hem de distingir entre escriptor, que crea la història, i el narrador que és qui transmet els esdeveniments de la narració des del relat, des de la ficció.

A partir d’ara ens haurem de fixar qui i com ens avança allò que es narra, perquè advertirem ràpidament si el narrador forma part del relat, està a dintre de la història o va contant-ho tot des de fora. Així que distingirem entre narrador intern i narrador extern. I el punt de vista no és ni més ni menys que la focalització del narrador. Veiem-ho:

NARRADOR INTERN.

“Preparàvem les lliçons, quan es presentà el director seguit d’un novençà endiumenjat que portava un pupitre. Ells qui dormien es desvetllaren, i tots plegats ens aixecàrem com si ens haguessin sorprès en ple treball

[...]Començàrem a recitar les lliçons. Ell parava les orelles, atenent com si escoltés un sermó...”

Queda clar que si diem narrador intern és perquè està dintre de la història, utilitza, per això, la 1ª persona del plural, un plural inclusiu que, al seguir llegint, descobrim que es refereix a un grup de xiquets que estaven en classe.

Haurem de seguir la lectura per adonar-nos que no és el protagonista sinó un personatge observador , que participa de l’acció però no hi té un paper individual sinó que forma part del grup d’estudiants.

El narrador intern coneix els fets perquè hi era present, perquè els ha viscuts personalment. Amb aquest tipus de narrador Flaubert dóna versemblança al relat ja que arranca amb un testimoni que comunica els fets. Farà coincidir el subjecte lingüístic (1ª persona de l’imperfet d’indicatiu) amb el subjecte textual (estudiant que participa de la història).

En aquest cas el punt de vista, és a dir, cap a on mira el narrador per a narrar, és el del subjecte textual, el de l’estudiant, i és a partir del seu punt de vista, dels seus ulls, com coneixem quan Charles Bovary entrà a la classe, com va vestit, què fa, etc.

NARRADOR EXTERN

Flauvert fa ús del narrador intern solament a les primeres planes de la novel•la i a poc a poc el fa desaparèixer per emprar el narrador extern en 3ª persona. Si ens fixem ho fa d’una manera que el lector quasi ni se n’adona. Va alternant narrador intern, preparàvem, seguéssim, començàrem, entràvem, teníem de la pàgina 33 i principi de la 34, a narrador extern, Els col•legials esclafiren, també a la 34; i una altra vegada a la pàgina 36 el narrador intern, Veiérem com treballava; i immediatament un narrador extern en 3ª persona, omniscient, El seu pare (...) s’havia aprofitat dels seus avantatges personals; i, per última vegada, a la pàgina 39, el narrador intern, Ens seria impossible, ara, a cap de nosaltres, de recordar-nos d’ell.

Un narrador omniscient, posseeix tota la informació dels personatges i dels esdeveniments, de manera que dóna la informació que s’hi pot veure (“Els col•legials esclafiren una rialla que desconcertà el obre xicot, a l’extrem que no sabia si restar amb la gorra als dits, si deixar-la per terra, o si posar-se-la al cap. Es reféu i se la posà al damunt dels genolls”pàg. 34), coneix quins són els pensaments, els estats d’ànim, les voluntats (“somniava situacions elevades, el veia gran, ben plantat, intel•ligent, enginyer de ponts i camins o magistrat” pàg. 38), sap el seu passat (“la mare el nodria de amb confitures; el pare el deixava córrer descalç” pàg 38) i el seu futur (“al final del tercer any, però, els pares el tragueren del col•legi” pàg40, “li calia una muller. La seva mare li’n trobà una” pàg 42). Fins i tot es permet fer comentaris (“Per bé que fos lletja, seca com una canya i granelluda com una primavera” pàg. 42) i valoracions (“A ell li calia la xocolata cada matí, i d’atencions no en vulgueu més” pàg. 43)

Amb aquesta tècnica narrativa del narrador omniscient es permet donar a conèixer la psicologia del personatge ja que es té una visió interior, un apropament a la ment de qui forma part de la història. La intenció comunicativa és precisament mostrar l’autèntica essència de la psique, de l’ànima dels personatges.

A partir d’ací, del primer capítol de la primera part, segons Mario Vargas Llosa hi apareix un narrador invisible, extern en 3ª persona, omniscient, l’actitud del qual és indiferent front a allò que narra, és a dir, no opina, no condemna ni perdona, no aporta conclusions. L’exemple més clar i pel qual els contemporanis de Flaubert el titllaren de “deshumanitzat” és quan es narra la mort d’Emma:

“Tot seguit el pit li bategà, ràpidament. La llengua li sortia sencera de la boca; els ulls movedissos, s’empal•lidiren i s’apagaven com dos globus d’un llum. Sense l’espantosa acceleració de les costelles, sacsejades per uns esbufecs furiosos, s’hauria dit que era morta

(...) Una convulsió la rebaté contra el matalàs. Tothom s’atansà. Havia deixat d’existir”

Diu Vargas Llosa:

“El relator invisible es el eje de la teoría flaubertiana de la impersonalidad, el instrumento que permitió poner esa idea en práctica. Fue cuando escribía Madame Bovary que Flaubert llegó a la convicción de que la obra de arte debía dar impresión de autosuficiencia y de que para conseguirlo era indispensable que el narrador se esfumara. (…) El relator invisible nunca había tenido la función principalísima que tuvo en esta novela y ningún autor antes de Flaubert había conseguido técnicas tan eficaces para disimular la existencia del narrador”

ESTIL NARRATIU

En el text narratiu també s’hi inclou el text conversacional quan els diferents personatges parlen, tenen veu, aleshores la tècnica per a introduir aquestes per part del narrador pot ser l’estil directe, o l’estil indirecte.

Tornem a Madame Bovary. Després de la narració, a la pàgina 34, ve el primer diàleg, en aquest cas l’estil emprat per introduir la veu dels personatges que intervenen en l’acció é l’estil directe perquè s’interromp el fil narratiu per a reproduir literalment allò que s’ha dit per la qual cosa s’emprarà la 1ª persona. El narrador es limitarà a introduir les paraules dels personatges a través d’un verb de llengua, pensament o voluntat (dir, pensar, afirmar) i les marques gràfiques de la cita: dos punts,cometes, guions. Veiem com ho fa Flaubert a la pàgina 34:

“La gorra era nova; la visera lluentejava.
-Aixequeu-vos!- digué el professor”

L’estil indirecte converteix les paraules del personatge en part de la narració i ho fa mitjançant la 3ª persona gramatical que intodueix la polifonia a través d’un verb de llengua, pensament o voluntat i un nexe (la conjunció que, o un adverbi si, com, quan). La veu citada no tindrà dictics (1ª i 2ª persona, temps i espai) sinó referents de 3ª persona, de temps i d’espai (*), i el temps verbal passarà a ser el pretèrit imperfet:

“la núvia li havia suplicat al seu pare que li fossin estalviades les plasenteries de costum” (pàg.62)
“Quant a Emma, ella mai no s’havia preguntat si l’estimava” (pàg.140)
I a partir de Flaubert també hi ha l’estil indirecte lliure que esborra la frontera entre el narrador omniscient i els personatges, permetent al lector endinsar-se en els pensaments i en el monòleg intern del personatge novel•lat.

El narrador en 3ª persona, omniscient, introdueix la veu del personatges:

• Amb l’ús del pretèrit perfet d’indicatiu i de la interrogació:
“Que lluny que li semblava el ball , ja! Qui separava a tanta distància el matí d’ abans-d’ahir de la tarda d’avui? El viatge a Vaubyessard havia partit la seva vida com una escletxa..” (pàg. 91)
“Com era París? Quin nom més evocador! El repetia a mitja veu tot delectant-s’hi”(pàg. 92)

• Un altre recurs és usar expressions que manifesten el pensament intern com:
“Emma pensava en el seu ram de noces embalat dins d’una capsa i es preguntava què seria d’aquest ram en cas que arribés a morir-se” (pàg. 65)

• Fent servir la cursiva per a la cita:
“Havia rebut, tal com s’acostuma a dir, una bona educació”(pàg.50)
“Li demanà versos, versos per a ella, una peça d’amor, en honor seu”(pàg 335)

Als exemples anteriors el punt de vista era el d’Emma, fixeu-vos-hi ara com canvia el punt de vista:

• Del seu pare, el vell Rouault:
“L’excusava interiorment trobant que era massa fina per a les feines del camp...”(pàg 56)
• Ara de Charles:
“Durant el temps que visqué a Rouen –segons deia ell mateix- no havia sentit mai curiositat d’anar a veure el teatre” (pàg. 74)
• O de Rodolphe:
“Rodolphe s’havia posat unes botes altes i flexibles dient-se que probablement Emma mai no n’hauria vistes de semblants” (pàg. 202)

Flaubert amb tants punts de vista el que aconsegueix és construir, mostrar, diversos narradors.

Analitzem, per últim, aquest fragment per comprovar els canvis de punt de vista i d’estil:

“(1)El senyor Bovary, però poc decantat cap a les lletres, deia que (2)tot allò no valia la pena. (3)Tindrien mai prou diners per a poder-lo mantenir a les escoles del govern, comprar-li un càrrec o parar-li una botiga? D’altra banda, (4) amb audàcia, un home triomfa sempre a la vida. (5) La senyora Bovary es mossegava els llavis i l’ infant vagarejava pel poble”

(1)El narrador omniscient (sap que és “poc decantat cap a les lletres”) introdueix l’estil indirecte amb el verb de dicció deia i la conjunció que (2). Immediatament després aquest narrador es fa invisible i escoltem mitjançant una pregunta retòrica la veu del senyor Bovary (3). I continua la invisibilitat però ara no amb una interrogació sinó amb una afirmació (4), i s’usa la cursiva per remarcar la polifonia, parla el personatge, no el narrador. I per últim torna el narrador omniscient coneixedor absolut de tot (5) que ens canvia el punt de vista i des de l’ exterioritzitat sabem que Madame Bovary no n’estava d’acord amb el que deia el seu marit i “es mossegava el llavis”, callava.

(*)
“Jo vull          que     vingues tu       demà           ací”
Díctic Personal            DP         D Temporal    D Espacial

“Maria vol        que        la germana vaja    en 2012        a Canàries”
Referent Personal               RP                    R Temporal       R Espacial

La 'literatura d'idees' perd Josep Iborra

2011-02-28T02:32:00.002+01:00

Josep Iborra, 2007 (Jesús Ciscar, El País)

Josep Iborra s'ha mort als vuitanta-dos anys. Nascut a Benissa (Marina Alta) el 1929, va centrar la producció literària en l'assaig i en la crítica literària. Considerat un dels especialistes en l'obra i la personalitat de Joan Fuster, el 1982 va escriure l'assaig 'Fuster portàtil' (3i4, Premi d'Assaig Joan Fuster), que fou el primer estudi de conjunt de l'escriptor de Sueca. Com a crític, va fer un seguiment atent de la literatura contemporània i va treballar per la renovació cultural valenciana.
Llicenciat en dret i en filosofia i lletres per la Universitat de València, va obtenir el títol de doctor en filologia romànica per la mateixa universitat amb la tesi 'Humanisme i nacionalisme en Joan Fuster'. De ben jove va publicar a la revista Pont Blau, editada per catalans exiliats a Mèxic, una sèrie de relats que més tard formaren el volum 'Pàraboles i prou' (1955), l'únic de creació literària.

Durant la transició democràtica, Iborra va assumir la direcció de l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de València i, quan aquest es va dissoldre, va entrar al Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València, en condició de secretari fins a la seva jubilació.

La crítica literària, publicada a Serra d'Or, L'Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters, Revista de Catalunya, etc., s'ha recopilat en dos llibres: 'Confluències' i 'La trinxera literària', tots dos publicats l'any 1995. Entre els articles publicats aquells anys es destaquen 'La poesia política valenciana (1930-1939)' (1974) i 'La novel·la al País Valencià" (1977).

Les seves darreres obres foren dietaris: 'Inflexions' (Editorial Bromera, Premi Ciutat d'Alzira 2004; Premi de la Mancomunitat de la Ribera Alta, 2004; Premi de l'Institut Interuniversitari de València, 2005; i el Premi de la Crítica de l'AELC del País Valencià, 2005) i 'Breviari d'un bizantí' (Arola, Premi Rovira i Virgili, 2006).

Sobre 'Breviari d'un bizantí' Josep Iborra va declarar al Punt que l’obra reunia textos independents, amb reflexions sobre àrees diverses: cultura, política, ètica, religió, ciència… 'Són preses de posició sobre alguns aspectes a través de textos curts que tenen formes diverses: fragmentaris, narratius, parabòlics…', són 'exercicis de pensament'. És així que elucubra sobre la diferència entre l’aforisme clàssic tradicional i l’aforisme modern a partir de textos de Charles Baudelaire; o sobre 'el tòpic que tot ja s'ha dit', a base d'analitzar personatges de 'Fuente Ovejuna' de Lope de Vega amb els del 'Decameró'.

4.3. L'EIXIDA DEL ROMANTICISME: LA NOVEL·LA REALISTA I NATURALISTA

2011-02-24T14:45:00.000+01:00

Potser aquestos vídos us ajuden a entendre millor aquestos períodes literaris que heu d'estudiar per a l'examen de divendres.

EL REALISME

EL NATURALISME

2011-02-21T01:20:00.001+01:00

"Cal desconfiar de les aparences massa felices. Una calma excessiva equival a una acta de defunció: les societats immòbils són, en efecte, societats mortes, o, al menys, moribundes"
Joan Fuster

"No et limites a contemplar

aquestes hores que ara vénen,

baixa al carrer i participa.

No podran res davant d´un poble

unit, alegre i combatiu".

Vicent Andrés Estellés

4.2. EL ROMANTICISME EUROPEU

2011-02-16T23:48:00.000+01:00

Orígens i característiques del romanticisme

Es tracta d’un moviment artístic i espiritual que, els darrers decennis del segle XVIII i durant el segle XIX, s'estengué per tot Europa i determinà un renovament profund sobretot en la literatura, però també en qualsevol altra manifestació de l'art i de la vida.

S'ha fet constar que l'evolució del romanticisme seguí direccions distintes a Alemanya —lloc d’origen— i a la resta de l'Europa occidental, perquè mentre el romanticisme alemany, partint d'una actitud revolucionària, anà a parar a una posició reaccionària, l'europeu occidental, d'una posició conservadora i monàrquica, evolucionà vers una actitud purament liberal.

Les grans constants que defineixen el romanticisme són:

 la seva fe en la "bondat natural" de l'home i l'exaltació dels valors culturals
 l'individualisme i el sentiment religiós de la unitat de la vida social
 el subjectivisme i la consciència del poble
 la potenciació dels sentiments nacionals
 l'afirmació de les forces irracionals de la vida i el triomf de la llibertat de l'esperit
 la insatisfacció de la realitat i la transfiguració poètica de la mateixa realitat
 la poesia de la malenconia, del dolor i de la mort i la descoberta d'una riquesa de l'existència més nova i més íntima
 la victòria de la fantasia i del sentiment sobre la raó i la conquesta d'un pla superior de vida racional
 el retorn al catolicisme i la dissolució de la fe en una religió aconfessional
 el retorn a l'edat mitjana i la recerca de modernitat
 el rebuig total de la preceptiva literària clàssica i l'afirmació de la llibertat de creació poètica i l'especulació vers una nova filosofia i una nova mística
 la vinculació de la literatura amb la vida i la fuga vers uns mons d'imaginació fantàstics i llunyans

Tota aquesta suma de contrarietats fa que el romanticisme, transformat en una categoria de l'esperit, perdi els seus contorns precisos com a moment històric específic i esdevingui una actitud humana palesa tostemps; d'altra banda, considerat històricament i polaritzat vers un aspecte determinat, acabà fugint sempre de nou cap a les estretors d'unes fórmules en les quals volgué ésser reclòs: el romanticisme no fou el desenvolupament deductiu, lògic i coherent, d'una idea, ni tampoc un sistema clos de pensament, ans al contrari, fou una manera de sentir, amb la qual s'acordaren les diverses maneres de pensar, de poetitzar i de viure (heterogeneïtat).

Al costat d'aquests diferents corrents romàntics cal no oblidar un altre aspecte del moviment que revestí una singular importància en diferents països: el descobriment de la personalitat històrica de cada poble, l'estudi del seu passat, que tornà a fer-se present a l'hora dels romàntics i que arribà a desvetllar unes quantes consciències nacionals. Leopardi, a Itàlia; D.Solomós i A.Kalvos, a Grècia; Mistral i els felibres a Occitània; els poetes de la Renaixença, als Països Catalans, són els exemples més coneguts d'aquest nou i inquietant moviment historicopolític del llarg període romàntic, una etapa que, amb totes les seves contradiccions, representà una de les variacions més importants en la història de la mentalitat occidental i fou alhora absolutament conscient del seu paper històric.

A Alemanya, el moviment Sturm und Drang constituí el veritable nucli de gestació del romanticisme: acumulats la natura i l'home, resta també reintegrat el fonament religiós de qualsevol activitat espiritual humana, el sentiment, la passió, tot el que és instint i natura, passa a constituir un valor suprem. És superat el concepte de bellesa en el seu sentit tradicional perquè en la realitat no solament existeix la natura bella, sinó que també hi ha la natura com a cosa terrible, violència, força de destrucció. Ressaltam Goethe, Schiller, Novalis,...

A Anglaterra, romanticisme i revolució industrial són dos processos paral•lels; l'entusiasme dels romàntics per la natura és paral•lel a llur pessimisme per l'abandó i la misèria de les ciutats industrials. Destaquen Shelley (Frankenstein), Byron (El vampir, El corsari) i Keats, i Walter Scott, el creador de la novel•la històrica.

A França, el romanticisme és caracteritzat per una forta tendència al col•lectivisme. Apareixen grans figures com Lamartine, Hugo (Nostra Senyora de París), Chateaubriand (Atala), Dumas,...

Ja sabeu que el paisatge en la literatura romàntica reflexa l'estat d'ànim del personatge. Ací podeu veure com eren els paisatges romàntics: agrestos, ruïnosos que mostraven la immensitat de la naturalesa per damunt de l'ésser humà.

L'escriptor romàntic Prosper Merimée escrigué una novel·la que tingué un gran impacte en el seu moment. Gran admirador d'Espanya,la va visitar el 1830, i conegué una història d'amor, passions, destrucció... que li inspiraria la seua obra Carmen i que Georges Bizet la portà a l'òpera el 1875. Ací en teniu una mostra amb la extraordinària veu de Maria Callas

4.1 IL·LUSTRACIÓ I NEOCLASSICISME

2011-02-13T01:22:00.003+01:00

IL•LUSTRACIÓ I NEOCLASSICISME

La Il•lustració

A començament del segle XVIII va sorgir a França un nou corrent filosòfic, literari i científic: la Il•lustració. Aquest moviment intel•lectual europeu, se centra en el període comprès entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del 1789.

La Il•lustració era fruit del progrés de la ciència i del pensament que volien obrir la ment humana i allunyar-la de la superstició i de la tradició. Anàlisi i inducció foren els procediments emprats per a conciliar allò positiu i racional a través de formes sensualistes i empiristes; la relativització dels principis conduí, així, a plantejaments predialèctics, al refús de la transcendència i al materialisme; el conjunt, unit a un extraordinari interès per les ciències fisicoquímiques i biologiconaturals, originà alhora un gran progrés en el terreny tècnic i un vitalisme preevolucionista.

Els il•lustrats creien que la conducta humana s’havia de regir per les normes de la raó i les relacions socials havien de tenir com a base la llibertat, la tolerància i la igualtat. Eren optimistes i confiaven en la capacitat humana per progressar i ser feliços.

Consideraven que els éssers humans naixien lliures i iguals en drets i que a través de la raó era com es podia assolir la veritat, i per això volien potenciar l’ús de la raó mitjançant l’educació.

La teoria política, des del jusnaturalisme, creà el principi del sobirà subordinat a la nació, de manera que el súbdit passà a ésser ciutadà. Proposaven un model de societat basat en les classes socials, grups que es diferenciaven per les relacions econòmiques.

Les idees de la Il•lustració són les idees motrius de la Revolució Francesa (1789).

Un dels projectes dels il•lustrats va ser la redacció i publicació de l’Enciclopèdia, que recollia tot el saber de l’època sobre ciència, art, tècnica, filosofia, etc., i que servia per difondre la Il•lustració per Europa i Amèrica.

Els intel•lectuals més destacats de l’època van contribuir en aquesta obra. Van dirigir-la conjuntament Denis Diderot (1713-1784) i Jean le Rond D’Alembert (1717-1783): matemàtic i físic. També hi va col•laborar Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) .

El Neoclassicisme

Moviment estètic de base intel•lectual originat pel cansament davant les fórmules del barroc final o l’esgotament de la seva capacitat creadora a la segona meitat del s XVIII. És el moviment artístic que correspon al pensament de la Il•lustració.

La raó triomfa sobre els sentiments i hi ha un retorn al Renaixement i a l’antiguitat clàssica. Es recerca l’harmonia, la bellesa ideal, la simetria i les proporcions.

Influïren en la seva aparició els descobriments arqueològics a Pompeia i a Herculà, l’aplicació de les doctrines acadèmiques i la difusió de noves tendències polítiques oposades al principi monàrquic tradicional.

Fou un moviment de curt predomini, que s’estengué per tot Europa i arribà a Amèrica.

El segle XVIII introdueix dues importants novetats en el panorama literari europeu que transformaran completament la manera d’entendre la creació literària, entesa com un fet útil més que purament artístic:

1. Reflexió i anàlisi racional de la vida.

2. Les obres de la burgesia augmenten en detriment de les de la noblesa.

La Il•lustració no deu entendre’s com una tendència o estil artístic, sinó com un moviment ideològic, un fenomen cultural caracteritzat per: racionalisme, empirisme, criticisme, desig de coneixement, utopisme, progrés i felicitat i reformisme.

Molts foren els escriptors que divulgaren la crítica a l’ésser humà. El projecte més complet, ambiciós i polèmic és l’ Enciclopèdia francesa dirigida per Diderot i D’Alembert, amb la participació de Voltaire, Rousseau o Montesquieu. Domina un esperit antitradicionalista i anticlerical cosa que li reportà censures, prohibicions i crítiques. Les seues idees:

 Amor per la ciència, conseqüència de la raó i l’experimentació.

 Defensa de la felicitat humana, assolida mitjançant reformes socials i polítiques de progrés.

 Tolerància ideològica i religiosa.

 Defensa del sistema parlamentari front a l’absolutisme

 Deisme: creuen en Déu però no en la seua intervenció constant i pensen que la fe és personal.

 Defensen la igualtat de totes les classes socials en contra dels privilegis de la noblesa.

LA NOVEL•LA

La gran aportació estrictament literària del segle XVIII és la dignificació de la novel•la. Causes :

 Ascens de la burgesia que exigeix un gènere d’enteniment senzill i realista, que entretinga i que, a la vegada, expose les noves idees.

 Apareix la dona, burgesa, com a nova lectora.

 El racionalisme porta a novel•lar la vida quotidiana i a explorar detalladament els sentiments

Novetats en les formes:

 Novel•la epistolar. Tant per a obres d’intenció crítica com sentimental.

 Novel•la autobiogràfica. Igual fictícies que reals. Prepara el camí al romanticisme.

També es conrearan altres subgèneres de la novel•la com:

 Viatges i aventures (Robinson Crusoe de Daniel Defoe ( o Els viatges de Gulliver de Johnatan Swift),

 D’idees (Voltaire, Diderot o Rousseau),

 Sentimental (Richardson, a Anglaterra) i

 Eròtica, tant les que tenen una intenció moral o crítica social, com les purament immorals (les del Marqués de Sade.

VOLTAIRE, pseudònim de François-Marie Arouet, va escriure tractats històrics filofòfics, tragèdies, un poema èpic i uns relats breus. Considerava la novel•la com un gènere superficial ple d’enamoriscaments i d’aventures extravagants, per la qual cosa va voler donar-li consistència ideològica.

DEFOE, amb el seu Robinson Crusoe, fa una al•legoria de l’existència i una recreació del procés evolutiu que ha sofert la humanitat. La utilització de la primera persona, la insistència en els detalls més íntims de la vida quotidiana i l’estil clar i directe, doten la narració d’un realisme insòlit en obres anteriors, propi ja de la novel•la moderna.

Swift, utilitza les aventures de Gulliver per quatre països imaginaris, per fer una sàtira amarga del nostre món i per donar una visió pregonament pessimista i escèptica de la condició humana.

LA POESIA

Els poetes del divuit empren el vers per expressar les seues idees sobre la societat, les relacions humanes, l’art o la sàtira.

 Poesia doctrinal. Exposen les seues idees reformistes com Voltaire, un dels intel•lectuals del segle XVIII més influents a Europa. En tots els seus escrits defensa la tolerància, el progrés, la igualtat, les llibertats polítiques i individuals dels ciutadà, etc.; idees noves que obriran les portes a la Revolució Francesa i a una nova etapa de la humanitat.

 La faula. Serà un model, pres del segle anterior com La Fontaine, per transmetre la nova moral dominada per l’honestedat, la valoració del treball i de mèrit personal. A Espanya destaquen Iriarte o Samaniego.

 La poesia satírica. La il•lustració, que es defineix per un esperit crític i polèmic, troba una forma perquè se’ls tinga en compte. És el cas de l’anglés Alexander Pope , poeta modern que pensa que la bona literatura no és producte de la inspiració sinó del treball i de la revisió constant dels textos.

 Poesia de circumstàncies. Caracteritzada de vegades per la frivolitat, que mostra detalls sense importància o lloa alguna personalitat.

EL TEATRE

Encara que en l’actualitat poques obres del divuit es representen, el teatre tingué una gran importància en aquest període ja que permetia que els autors exposaren les seus idees de manera directa i fàcilment comprensible davant el públic burgés al qual desitjaven arribar.

Destaquen:

 Les comèdies d’embolic . Un exemple: Las bodas de Fígaro i El barbero de Sevilla de Pierre-Agustin de Beaumarchais.

 La comèdia de costums, el creador de la qual, Carlo Goldoni, adapta la tradición de la Comèdia de l’Art italiana al nou segle i dota els personatges de major profunditat psicológica.

 El drama burgés, principal innovació teatral. Subgènere dramàtic on els personatges són de procedència burgesa i se li dóna importància a la sensibilitat.

 El teatre d’idees . Utilitzà igualment el gènere còmic i el tràgic, el la línia marcada al segle anterior per Moliere i Rancine.

Des del punt de vista tècnic es caracteritza per:

1. Tres unitats: acció, lloc i temps

2. La versemblança per sobre la ficció.

3. La llei de la decència fa que cada personatge s’expresse en un llenguatge coherent a la classe social a què pertany.

4. No es barregen elements tràgics i còmics, encara que no està tan clar en Diderot que prepara el camí al futur drama romàntic.

L’ASSAIG

L’assaig era in gènere adequat per a l’expressió de continguts de tipus filosòfic, històric, polític, ètic, etc. El màxim representant fou el baró Montesquieu , amb profunds coneixements polítics, jurídics i científics va reflexionar amb un estil clar i elegant, a base de frases breus però molt precises i carregades d’intenció.

2011-02-09T23:47:00.000+01:00

Cap a la creació de la novel·la moderna

            En el camí cap a la creació de la novel·la moderna Cervantes va haver de beure necessàriament en les fonts de tota la literatura anterior per a arribar a la consolidació dels trets que la definiran a partir de l'aparició d’ El Quijote. Hauríem d'esmentar gran quantitat d'obres de la literatura espanyola (des d’ El Poema de Mio Cid fins a El Lazarillo) i de la universal.

            Per novel·la s'entenia en l'època de Cervantes el que avui entenem per novel·la curta, i era un gènere d'àmplia difusió a Itàlia però nul·la a Espanya. Cervantes va realitzar les seues Novel·les exemplars a imitació d'aquest gènere italià i, segons ell, va ser el primer a fer-ho a Espanya.

            Els diferents tipus de narracions del segle XVI van ser "imitats" per Cervantes en El Quijote. No solament va arreplegar alguns dels trets de la novel·la de cavalleries, sinó també de la pastoril, de la bizantina, de la morisca i de la més recent picaresca: de totes elles hi ha un episodi creat "a imitació" i inserit en la primera part d’ El Quijote.

            Podríem dir, sense molt risc d'equivocar-nos, que les va barrejar totes per a crear una nova, anomenada simplement novel·la. En aquest sentit, la segona part d’ El Quijote seria un producte ja "pur", sense els "ingredients" a la vista, com ocorria en la primera.

El Quijote i la creació de la novel·la moderna

                A tots els títols esmentats anteriorment hauríem d'afegir el no menys important de "primera novel·la moderna". Per descomptat, aquesta obra no va poder sorgir del no-res; pel que fa a la nostra literatura, Cervantes va arreplegar el testimoni deixat mig segle abans per l'autor del Lazarillo.

                La novel·la -tal com l'entenem des d’ El Quijote t- és un gènere derivat de l'èpica, però oposat radicalment a ella. En paraules de Gonzalo Sobejano:

                "Mentre l'epopeia és obra de les passions afirmatives i naix de l'admiració del món, la                novel·la és obra del contrast percebut entre un món segur i admirable que ja no es posseeix, i un món insegur i deficient en el qual s'està."

                Resumim a continuació els trets que defineixen aquest gènere consolidat definitivament per El Quijote, tal com els resum Lucinio Alonso i uns altres:

a) Realisme o versemblança. Tret essencial de la novel·la moderna: creació d'una atmosfera a imatge del món real. "Cervantes va pintar un món variat, multiforme, que retrata l'estat de civilització del poble espanyol en un moment precís de la seua història".

b) Caràcter no heroic del protagonista. Ja no hi ha herois, sinó personatges, a diferència de l'èpica primitiva. "El Quijote és un simple gentilhome, nascut en un prosaic lloc de la Manxa, insatisfet amb la seua vida i ple d'il·lusions irrealitzables".

c) Evolució del caràcter del personatge al llarg de l'obra. En oposició als inamovibles herois cavallerescos, els personatges novel·lescos es van fent davant els ulls del lector.

d) Consciència de l'enfrontament entre l'individu i la societat. Tema essencial en El Quijote.

i) Coherència interna del relat. La novel·la renaixentista es va caracteritzar per la presència de diverses aventures no relacionades. "Cervantes aconsegueix en la seua novel·la integrar tots els personatges i esdeveniments entorn del Quijote, la qual cosa proporciona unitat i coherència a les dues llargues parts que es compon la novel·la".

f) Narració dialogada. El diàleg de la novel·la moderna "ha de ser heterofònic, és a dir, cada personatge ha de parlar amb veu pròpia, de manera que les seues paraules servisquen a més per a la seua caracterització".

En conclusió:

Les innovacions del Quijote són tan importants que convertiran l’obra en punt de referència del gènere novel·lístic a partir del segle xvii. Entre les seues aportacions, convé destacar:

Resumeix tots els gèneres novel·lístics del segle xvi mitjançant la inserció d’històries posades en boca de diferents personatges.

El narrador de la novel·la es multiplica (Cide Hamete Benengeli, els personatges narradors, el propi autor) i adquireix diferents punts de vista (objectivisme, subjectivisme, narrador dubitatiu).

Mescla realitat i ficció, i elimina la diferència que hi havia entre novel·les idealistes (pastoril i cavalleresca) i realistes (picaresca).

El diàleg entre els personatges es converteix en element fonamental, ja que a través d’ell s’assisteix a la seua evolució psicològica. Enfront d’altres obres del xvi, els personatges del Quijote alteren la seua personalitat i caràcter des del principi fins al final de la novel·la.

Introdueix noves tècniques, com les diferents perspectives sobre un fet o la narració simultània d’accions que coincideixen en el temps.

Aposta per l’ humor, aconseguit mitjançant procediments lingüístics (acudits, equívocs, inadequació de registres lingüístics) o la narració de situacions còmiques.

Inclou la literatura dins de la literatura, cosa que l’autor aprofita per donar la seua opinió sobre la creació artística.

EL TEATRE FRANCÉS AL SEGLE XVII

2011-02-07T01:17:00.000+01:00

Us convidem a navegar per la xarxa des d’aquesta pàgina de Pablo Iglesias Simón, professor de la RESAD (Real Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid), on , a part d’una presentació molt didàctica de la posada en escena del teatre francés del segle XVII, hi trobareu enllaços que us transportaran a l’interior d’aquelles sales franceses (Hôtel de Bourgogne o Palais Cardinal-Palais Royal) on es desenvolupà el teatre dels grans dramaturgs Rancine o Molière

(Comédie-Française, a finals del segle XVIII) (Vista interior)

La Comédie-Française o Théâtre Français és el primer i únic teatre nacional de França, el qual està directament subvencionat per l'estat. És també un dels pocs que compten amb la seva pròpia companyia d'actors. Es troba al 1r arrondissement de París.

La Comédie-Française fou fundada per un decret de Lluís XIV el 24 d'agost de 1680 per tal d'unir les dues companyies parisines de teatre d'aquell temps: l'Hôtel Guénégaud i l'Hôtel de Bourgogne. El repertori de l'època consistia en una col·lecció d'obres teatrals de Molière i de Jean Racine, així com també d'unes quantes obres de Pierre Corneille, Paul Scarron i Jean Rotrou.

3.1. LA LÍRICA PETRARQUISTA AL RENAIXEMENT I AL BARROC

2011-02-03T01:00:00.002+01:00

UNED - Los triunfos de Petrarca

Francesco Petracco, més conegut com Petrarca, és una figura fonamental per a comprendre el Humanisme, com a moviment filosòfic, cultural i filològic que al segle XIV, va començar a estendre's per tot Europa, preludiant el Renaixement.

La professora Roxana Recio, prestigiosa hispanista de la Creighton University, i especialista en Petrarca, ha participat, durant la seva estada a Espanya, en el Màster de Postgrau de la Uned titulat: Literatures hispàniques en el context europeu, llançant llum, amb les seves investigacions, sobre les influències que, aquesta eminent figura de les lletres, va tenir a la Península Ibèrica, marcant també, l'adveniment de moviments literaris, com el Segle d'Or Espanyol.

INTERVENEN: Julia Butinyà, Medievalista i Professora de Filologia Catalana Uned, Roxana Recio, Hispanista i Professora Creighton University Omaha, Nebraska i Ramón Areces, Alumne Màster UNED Literatures hispàniques en el context europeu.

HAMLET

2011-01-06T12:00:00.000+01:00

Hem començat la lectura de Hamlet i ara, toca gaudir del teatre, la paraula, els personatges, la trama, la psicologia, les emocions... que Shakespeare, aquell escriptor, actor, director i productor anglés, a qui, setciències de l’època, el menyspreaven per la seua falta de formació acadèmica, ens ha regalat a la humanitat perquè noves generacions gaudesquen de la lectura de relats, que formen l’ “espectre” literari i donen sentit al terme bellesa, lirisme o creació.

Aquest llibre l’anem a treballar de manera distinta. Us he passat una “guia de lectura” que cadascú de vosaltres l’haurà de completar. Es tracta de manifestar, no solament la vostra comprensió de l’obra, sinó també la vostra capacitat d’anàlisi, d’expressió i composició textual.

Us adjunte un document en pdf d'una conferència de Salvador Oliva: "llegir William Shakespeare" on trobareu una anàlisi general de l'autor i, una reflexió interessant de la seua obra, Romeo i Julieta.

També podeu baixar el tema 3.3, "El teatre isabelí. Shakespeare", la lectura del qual us ajudarà a elaborar la guia de lectura, a més, d'aquest document teòric sobre Hamlet (recordeu que alguns han vist el tema de la indecisió, tret principal del seu caràcter, origen del seu drama íntim i causa de la demora en la realització de la venjança. Salvador Oliva, però considera que el caràcter de Hamlet no és el d’un personatge d’acció sinó el d’un personatge reflexiu, i és per això que demorarà la venjança, i així resulta més versemblant).

Podeu veure un programa de TV3 al voltant de William Shakespeare, si clicqueu la icona

BON NADAL

2010-12-17T09:55:00.000+01:00

Sé que encara queden uns dies per anar-nos-en de vacances de Nadal però acabe de rebre aquest vídeo i com fa referència a les noves tecnologies (i a les velles tradicions), i com ja sabem que les innovacions tecnològiques van tan ràpides que el que aprens hui ja està passat demà, he decidit felicitar-vos prompte no siga que em quede obsoleta o vosaltres em doneu per caducada, o simplement premeu "esborrar"

2010-12-12T21:44:00.002+01:00

Us recomane que llegiu algun conte del Decameró. Us en deixe tres que he trobat buscant a la xarxa i que us donaran una mostra de quina classe de relats els ajudaven a passar el temps a aquelles set xiques i tres xics, allunyats de l'epidèmia que es vivia a Florència.

1.Masetto de Lamporecchio, fingint-se mut, es fa hortolà d'un convent de monges que porfidiegen per ajeure's amb ell.
GIOVANNI BOCACCIO

2.Narració vuitena: Anastasio degli Onesti, molt ric per herència del seu pare i del seu oncle.

3.Un palafrener jeu amb la dona del rei Agilulfo, la qual cosa aquest nota. Busca l'home i li talla el cabell, mes ell el talla a tots els altres i així es lliura d'una desventura.

Literatura èpica medieval

2010-11-08T09:35:00.000+01:00

La Cançó de Rotllan. És una cançó de gesta francesa del segleXI que es recitava per tot Europa i que va tenir una influència especial a la península ibèrica, en el món literari provençal i a la Itàlia renaixentista.

El Cantar de Mio Cid. Cançó de gesta anònima, escrita suposadament a principis del segle XII en llengua castella i, encara que segueix el model de l'èpica francesa, compta amb més escenes costumistes i major realisme, cosa que permet l'apropament de l'obra al lector.

El Cant dels Nibelungs. És una epopeia germànica, escrita cap al 1200 per un joglar anònim que hi recollí cants anteriors, d'antigues tradicions orals. La seua trama argumental conta una descabellada història d'amor i venjances cruentes que inspirà pintors (Johann Heinrich Füssli), compositors (Wagner) i directors de cinema (el magnífic, Fritz Lang en 1927 i, més recentment, Uli Edel en 2004). Us deixe aquest aquest vídeo de la pel·lícula "El reino del anillo" d' Uli Edel i la música del grup finlandés de roc alternatiu The Rasmus del seu àlbum Black Rosses. Pot ser no siga massa ortodoxe per a tractar la literatura èpica alemanya però, de segur gaudireu amb les notes melodioses, la fredor de les imatges i el caliu de la tendresa del Robert Pattinson.

L'ÈPICA MEDIEVAL

2010-11-07T23:46:00.000+01:00

He trobat el llibre de José Mª Valverde Pacheco i Martí de Riquer: La épica medieval, a internet. És molt interessant. Hi teniu accés a tot el llibre i podeu llegir les parts que més us interessen i treure'n apunts.

2010-11-06T20:36:00.000+01:00

Com supose que esteu llegint "L'Infern" de Dante, us propose un exercici

Poseu-vos el vídeo que teniu a continuació, en pantalla completa, us poseu els auriculars de so, apagueu el llum i deixeu a les fosques l'estança on estigueu i... gaudiu de la música de Mozart (Requiem - Lacrimosa ), mentre, aneu visualitzant aquestos extraordinaris gravats que Gustave Doré realitzà en 1861 per donar imatge al versos de Dante. Intenteu endinsar-vos en el viatge circular a través dels nou cercles de l'Infern i recreeu-vos en l’ imaginari de Dante tot recordant els cants que heu llegit.

CANT XXVI

2010-11-06T08:50:00.000+01:00

Aquest cant de la mort d'Ulisses és considerat crucial per entendre l'obra de Dante i el seu projecte intel·lectual de l'obra. Com podeu observar, no és la llegenda que conegueu d'Homer. Ulisses relata la seua pròpia aventura, amb un final de no retorn a Ítaca.

Ací teniu una reflexió d'aquest cant ben interessant
http://reflexionesliterarias-odisea.blogspot.com/2008/02/ulises-entre-el-agua-y-el-fuego-en-la.html

Estructura de "L'Infern"

2010-11-05T14:43:00.000+01:00

Si obriu aquest enllaç del dibuix, hi trobareu de manera gràfica i resumida l'organització de l'Infern: la ubicació dels pecats, els rius Aqueront i Flegetont, les muralles de Dite, la llacuna Estigia...

L'INFERN de DANTE ALIGHIERI

2010-11-05T11:38:00.003+01:00

Comencem el segon tema amb la lectura de L'Infern de Dante Alieghieri.

Us he preparat una guia de lectura en català i una altra en castellà, per seguir-les mentre llegiu el llibre. Us ajudarà a fixar-vos en allò que esteu llegint i, sobretot a no perdre-us en el seguiment de la trama argumental.

També he preparat una fitxa sobre Dante i la Divina Comedia, perquè tingueu un punt de partida en l'estudi d'aquest autor magistral i la seua magnífica obra.

Us convide a veure aquestos tres vídeos que he trobat al Youtube, i que em pareixen prou didàctics per començar a endinsar-nos en aquest tema de la literatura universal tan extraordinari. Val la pena que dediqueu uns minuts a visualitzar-los.

ÈDIP REI

2010-10-20T20:06:00.000+02:00

Literatura Èpica Clàssica

2010-10-19T09:30:00.000+02:00

1.1. EL TEATRE GREC: LA TRAGÈDIA

2010-09-21T09:19:00.007+02:00

Contesteu les següents preguntes,

us ajudaran a preparar millor el tema.

Explica l’origen i l’evolució de la tragèdia grega.

Qui és el Corifeu? Què significa “fer de corifeu”'

Com eixien a escena els actors?

Quines característiques defineixen el teatre grec?

Quines són els més grans dramaturgs grecs, què aporten al teatre i en què es diferencien?

Al voltant de quins dos cicles temàtics giren les obres conservades?

Qui són: Antígona, Medea i Electra?

2010-09-19T19:31:00.001+02:00

Benvinguts i benvingudes al curs de LITERATURA UNIVERSAL de 2n de batxillerat 2010-2011
Us vull felicitar per la vostra elecció. Si heu obert aquesta pàgina és perquè heu decidit afegir a la vostra formació acadèmica el coneixement de la història de la literatura universal. Potser la nostra societat no ho considere “pragmàtic”, “empíric” o senzillament “útil” per a viure la nostra realitat econòmica, laboral, política... Tant se val.
Onetti deia que la literatura era mentir bé la realitat , mentre que per a Kafka la literatura era sempre una expedició a la realitat . Jo us convide a gaudir de la bellesa dels versos, de l’encant de les descripcions, de la galanesa de les narracions..., en definitiva, del “joc de les paraules” que ens transporta a indrets meravellosos on trobem els sentiments més “reals” i “tangibles”.

EL ORIGEN DEL TEATRO Y LA TRAGEDIA GRIEGA 1

2010-09-18T22:22:00.000+02:00

EL ORIGEN DEL TEATRO Y LA TRAGEDIA GRIEGA 2

2010-09-18T22:18:00.000+02:00

EL ORIGEN DEL TEATRO Y LA TRAGEDIA GRIEGA 3

2010-09-17T22:19:00.000+02:00

MITOLOGIA GREGA

2010-09-17T21:52:00.000+02:00

TÒPICS LITERARIS

2010-09-16T10:52:00.000+02:00

CARPE DIEM

Carpe diem, provinent del llatí "Aprofita el dia", és un tòpic molt usual en la literatura renaxentista posterior al del segle XV.

Va ser el poeta llatí Horaci qui va expressar per primera vegada aquesta expressió a l'Oda 1,11: Carpe diem quam minimum credula postero ("Aprofita el dia, no confiïs a demà"), és un tema recurrent en la literatura universal com una exhortació a no deixar passar el temps que se'ns ha brindat; o bé, per gaudir dels plaers de la vida deixant a un costat el futur, que és incert. Cobra especial importància en el Barroc i el Romanticisme.

Així mateix es pot traduir com "Aprofita el moment", "Viu el moment", és a dir, "Aprofita l'oportunitat i no esperis a demà, perquè pot passar que demà l'oportunitat ja no existeixi".

BEATUS ILLE

El beatus ille és un tòpic literari que consisteix a lloar la vida del camp enfront la de la ciutat. El seu nom ve d'un vers de les èpodes d'Horaci que exclama que són feliços els qui aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes. El tòpic està molt present a la poesia del Renaixement, i acostuma a aparèixer juntament amb el locus amoenus: un lloc paradísiac i rural evoca una vida senzilla, sense les exigències de la ciutat, on tot és falsedat.

LOCUS AMOENUS

El locus amoenus (literalment lloc agradable) és un tòpic literari llatí amb molta tradició. Neix a la poesia de Teòcrit i Virgili (aquest últim, de fet, inspira les seves Èglogues, ambientades en un locus amoenus, en els Idil·lis de Teòcrit) i descriu el paisatge ideal, enmig del camp, amb un riu, bon temps i bona companyia. Aquesta imatge està present a la majoria d'autors del Renaixement, com Garcilaso de la Vega.

El paisatge idílic a vegades s'identifica amb el paradís natural, oposat al caos de la ciutat i la vida moderna. Algunes obres de ficció subverteixen el tòpic, de manera que el camp és la barbàrie o el lloc cursi i el paisatge urbà esdevé l'ideal de progrés i acció.

ODI PROFANUM VULGUM

Es tracta d'una aportació horaciana a la tòpica literària. És el menyspreu a la massa illetrada, incapaç d’apreciar la poesia i de comprendre el pensament dels artistes

1.4 LA BÍBLI I LA SEUA REPERCUSSIÓ LITERÀRIA

2010-09-16T10:12:00.000+02:00

2010-05-04T23:55:00.005+02:00

EL CONTE MODERN. UNA ANTOLOGIA
A cura d'Enric Iborra

M'agradaria recomanr-vos aquest llibre per la selecció de textos, per les notes introductòries i per les propostes didàctes que s'hi proposen.
Us deixe l'índex perquè pugueu valorar els contes i els autors escollits per Enric Iborra. Alguns dels autors i els seus relats us poden servir com a eina didàctica de l'assignatura i com a pràctica de l'anàlisi de text. Espere que en gaudiu

ÍNDEX

1. EL CONTE MODREN
1.1 El conte modern i el conte tradicional.
1.2 Breu panorámica del conte modern.
1.3 El conte modren i la novel•la

2. NATHANIEL HAWTHORNE
2.1 Nota introductòria
2.2 Wakefield
2.2.1 Propostes didàctiques

3. EDGAR ALLAN POE
3.1 Nota introductòria
3.2 El gat negre
3.2.1Propostes didàctiques
3.3 La carta robada
3.3.1Propostes didàctiques

4. GUY DE MAUPASSANT
4.1 Nota introductòria.
4.2 La joia
4.2.1 Propostes didàctiques
4.3 Les joies
4.3.1.Propostes didàctiques

5. ANTON TXÈKHOV
5.1 Nota introductòria
5.2 Vanka
5.2.1 Propostes didàctiques
5.3 La dama del gosset
5.3.1 Propostes didàctiques

6. AMBROSE BIERCE
6.1 Nota introductòria
6.2 Un incident sobre el pont del riu Owl
6.3.1 Propostes didàctiques

7. W.W. JACOBS
7.1 Nota introductòria
7.2 La pota de mico
7.2.1 Propostes didàctiques

8. SAKI
8.1 Nota introdutòria
8.2 El finestral obert
8.2.1 Propostes didàctiques

9. FRANZ KAFKA
9.1 Nota introductòria
9.2 Davant la llei
9.2.1 Propostes didàctiques
9.3 Un missatge imperial
9.3.1 Propostes didàctiques

10. JAMES JOYCE
10.1 Nota introductòria
10.2 Eveline
10.2.1 Propostes didàctiques

11. ERNEST HEMINGWAY
11.1 Nota introductòria
11.2 Els assassins
11.2.1 Propostes didàctiques

12. DINO BUZZATI
12.1 Nota introductòria
12.2 Les muralles d’Anagoor
12.2.1 Propostes didàctiques

13. ROALD DAHL
13.1 Nota introductòria
13.2 Corder al forn
13.2.1 Propostes didàctiques

TEMA 5

2010-04-26T13:41:00.002+02:00

Aquest vídeo un mostra la biografia de Charles Baudelaire:

Una explicació del Surrealisme:

2010-02-15T10:10:00.002+01:00

Madame Bovary
por arc

2010-02-14T23:33:00.005+01:00

Ja hem començat a llegir Madame Bovary de Gustave Flauvert. Com és un lectura que ens portarà prou temps, per la seua llargària i per la seua complexitat, us aniré donant una guia de lectura , per parts, perquè l'aneu preparant i comentant a classe.

Per tenir més informació podeu també, llegir aquest llibre de Mario Vargas Llosa, La orgía perpetua, que us ajudarà a entendre millor l'obra de Flaubert.

LES LITERATURES A L'ANTIGUITAT

2009-10-13T16:26:00.001+02:00

Ací podeu trobar els treballs realitzats en equip al voltant del primer tema

Tema 1